Redacció
«El cor de les nits blanques és un desig. Un desig immens i terriblement concret. El desig de ser feliç», escriu Carlota Subirós a l'epíleg, lúcid i precís, de Les nits blanques, on afegeix que «Dostoievski fa un retrat implacable de l’idealisme sentimental, on es fonen el Somni, l’Amor, la Poesia i la Creació. I alhora, en to menor, sense grans escarafalls, mostra el fàstic, la crueltat i l’esgotament d’aquest idealisme, que arriba a sufocar la mateixa Vida.»
Quan s’acosta l’estiu, en regions pròximes al pol Nord, la llum del dia s’allarga tant i el sol surt tan aviat que la nit no s'acaba de fer de nit; són les màgiques nits blanques. En la que seria una de les seves primeres novel·les, publicada en català per Angle Editorial i traduïda per Miquel Cabal i Guarro, Dostoievski (11 de novembre del 1821, Moscou - 9 de febrer del 1881, Sant Petersburg) narra la història d’una parella de joves, solitaris, desesperats, somiadors, que es coneixen i comparteixen quatre nits als carrers de Sant Petersburg. Us n'oferim catorze fragments acompanyats d'un documental sobre la vida i obra de Dostoievski.
1. Feia una nit meravellosa, d’aquelles que potser només es donen quan som joves, estimat lector. El cel era tan estrellat, estava tan il·luminat que, en veure’l, no quedava més remei que preguntar-se: com pot ser que sota un cel com aquest pugui viure-hi gent capritxosa i enrabiada per tota mena de coses? Això també és una pregunta de joves, estimat lector, molt de joves… Déu vulgui que la vostra ànima se la faci sovint!
2. Caminava tot cantant, perquè quan sóc feliç sempre cantussejo alguna cosa, com qualsevol home feliç que no té amics ni bons coneguts i que en un moment d’alegria no té ningú amb qui compartir-la.
3. Ai, si sabés quantes vegades m’he enamorat d’aquesta manera…
—Com pot ser això? I de qui?
—Doncs de ningú, d’un ideal, de la dona que somio. M’invento novel·les senceres, quan somio.
4. Tinc tan poca vida real; de moments com aquests, com el d’ara, en visc tan pocs, que no puc deixar de reviure’ls en somnis. Somiaré en vostè tota la nit, tota la setmana, un any sencer. Demà vindré sens falta, seré just aquí, en aquest lloc, en aquesta hora precisa, i seré feliç de recordar això d’avui.
5. Dos minuts i m’ha fet feliç per sempre. Feliç, i tant! Qui sap si m’ha reconciliat amb mi mateix, si m’ha resolt els dubtes…
6. És l’artista de la seva vida i cada hora se la inventa segons un arbitri nou. I és que resulta tan fàcil i natural crear aquest món fantàstic, aquest món de conte!
7. Mentre que la fantasia és abatuda i monòtona fins a la vulgaritat, és esclava de les ombres, de les idees, del primer núvol que tapa el sol inesperadament i compungeix l’autèntic cor petersburguès, que tant valora el seu sol; quina fantasia hi ha en la tristesa? Sents que al final es cansarà, que aquesta fantasia inesgotable s’esgotarà per l’esforç constant, perquè et vas fent gran i deixes enrere els antics ideals: es trenquen i queden fets pols, fets miques; i si no hi ha cap altra vida, toca construir-ne una amb aquestes miques.
8. Mentrestant, l’ànima demana una altra cosa. I el somiador furga els vells somnis en va, com si fossin cendra, buscant-hi encara que només sigui una espurna, per atiar-la i, amb un foc renovat, escalfar-se el cor i fer-hi ressorgir tot allò que abans estimava, tot allò que li commovia l’ànima, que li feia bullir la sang, que li feia brollar llàgrimes dels ulls i que l’enganyava d’una manera tan esplèndida!
9. Sap fins a quin extrem he arribat, Nàstenka? Sàpiga que em veig obligat a celebrar l’aniversari de les meves sensacions, d’allò que tant vaig estimar però que en realitat no va existir mai perquè, de fet, el que celebro és l’aniversari d’aquests somnis estúpids i incorporis, i ho haig de fer perquè aquests somnis estúpids tampoc no existeixen, perquè no hi ha manera de fer-los reviure: els somnis també s’han de fer reviure!
10. I et demanes: «On són els meus somnis?», i bellugues el cap i dius: «Els anys passen volant!». I tornes a demanar-te: «Què n’he fet dels anys? On he enterrat els meus millors dies? He viscut o no?». I et dius: «Mira, el món es torna més fred. Passaran els anys i amb ells arribarà una solitud ombriva, la vellesa tremolosa vindrà amb bastó i durà al darrere la melangia i el desànim. El teu món de fantasia empal·lideix, els teus somnis es moriran, es pansiran i cauran, com les fulles esgrogueïdes d’un arbre.
11. Per què no podem dir ara mateix el que tenim al cor, sense embuts, quan sabem que les nostres paraules no se les endurà el vent? Tothom sembla més aspre del que és en realitat, com si tots tinguessin por de ferir els sentiments propis en manifestar-los massa de pressa…
12. L’estimo a ell, però em passarà, m’ha de passar, és impossible que no em passi. Ja m’està passant, ho noto… Qui sap si potser s’acabarà avui mateix, perquè l’odio, perquè es va burlar de mi mentre vostè era aquí i plorava amb mi, perquè vostè no m’ha rebutjat com ell, perquè vostè m’estima i ell no m’estimava i perquè, al capdavall, jo també l’estimo a vostè… sí, l’estimo!
13. I no sabíem de què parlar, rèiem, ploràvem, dèiem milers de paraules buides i inconnexes; caminàvem per la vorera, de sobte tornàvem enrere i ens permetíem travessar el carrer, després ens aturàvem i creuàvem altre cop a la riba; semblàvem criatures…
14. Déu sap què faria ara per vostè! Sé que està trist i dolgut. L’he ferit, però vostè ja sap que, quan s’estima, tot es perdona de seguida.
Les nits blanques
Títol original: Bélie notxi (1848).
© Miquel Cabal Guarro, per la traducció.
© Carlota Subirós, per l’epíleg.
© Grop, per la imatge de portada.
© 9 Grup Editorial, per l’edició, Angle Editorial.
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
