L’Alba viatja als quatre racons del món estudiant llengües en perill d’extinció. Però quan torna a Islàndia cultiva el seu edèn particular, un jardí atípic per contrarestar la petjada ecològica que deixa, en un sòl on se suposa que no hi ha de créixer res. Com si la desaparició d’una llengua i la de les condicions que fan possible que visquem a la Terra anessin de la mà.
Auður Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, 1958), que vam entrevistar en motiu del llibre La veritat sobre la llum ( «Quan menys t'ho esperes tens un accident o t'enamores»), ha escrit Edèn, una oda al poder infinit de les paraules. El llibre explora la nostra capacitat de lluitar contra les paradoxes de l’existència i de reinventar-nos. Club Editor ens l'ha brindat en la traducció de Macià Riutort. Us n'oferim un tast, i si la voleu escoltar en directe, aquest diumenge 13 d'octubre a les 18.30 la trobareu a la Biennal del pensament conversant amb Núria Bendicho sobre com plantar 5.600 arbres pot salvar una llengua.
Jakobsdóttir
La tradició vol que els congressos sobre llengües minoritàries en perill d’extinció se celebrin en pobles apartats, lluny de les principals vies de comunicació, sovint enmig d’un bosc o dalt de les muntanyes (no hi puc fer res si em venen al cap expressions com ara “cul de món” o “a la quinta forca”), cosa que per a una lingüista originària d’una illa del nord a tocar del cercle polar àrtic sovint significa agafar dos avions i rematar-ho amb dos o tres trens. Alguna vegada he hagut de fer l’últim tram del trajecte en autocar, i recordo un congrés en què vaig haver d’anar a peu d’un poble de muntanya a un altre carregant el portàtil a la motxilla amb la meva ponència sobre “¿Quin nombre màxim de parlants ha de tenir una llengua perquè valgui la pena salvar-la i quant pot costar?” (és un dels temes que es debaten a cada congrés, sense que s’hagi arribat mai a cap conclusió). També és tradició que al poble del congrés hi visquin a penes quatre vells que parlen un dialecte pràcticament extingit (també hem discutit i rediscutit si els dialectes en perill d’extinció s’han de posar al mateix grup que les llengües nacionals en perill d’extinció).
El poble que acull el congrés és en una regió d’alta muntanya, i la dona que han enviat a recollir-me a l’estació amb un full de paper on posa jakobsdóttir em saluda. Porta unes ulleres de sol exageradament grosses i em diu que fins al poble hi ha mitja horeta en cotxe. M’assec al seient del davant. El camí s’enfila fent giragonses pel bosc. Em ve al cap el verb ‘bisellar’. La meva guia m’explica que el bosc en realitat ocupa els dos costats de la frontera, i que en els últims cent anys la frontera s’ha desplaçat unes quantes vegades i els pobles de la rodalia no sempre han estat del mateix país. La dona, que de tant en tant deixa anar el volant per assenyalar coses i donar-me explicacions, afegeix que aquestes terres últimament han viscut una certa tensió, però no pas entre els habitants, que parlen el mateix dialecte i tenen parents i amics a totes dues bandes de la frontera, sinó entre els governs.
M’impressiona veure que hi ha grans redols de bosc amb la terra cremada i soques ennegrides, i ho dic a la conductora, que em confirma que l’estiu passat hi va haver un gran incendi, causat per una onada de calor combinada amb una llarga sequera.
—El foc —em diu— es va propagar tan de pressa que no vam poder fer res per impedir-ho —i aleshores alenteix la velocitat i abaixa el vidre perquè pugui contemplar la zona de destrucció i sentir l’olor de fusta cremada.
També em diu que els habitants dels pobles de banda i banda de la frontera van unir forces i van aconseguir salvar el roure més vell del bosc embolicant-lo amb una manta ignífuga.
—Diuen que aquest roure té quatre-cents anys.
I jo miro cap on m’assenyala, al bosc cremat on veig el degà del bosc.
Quan arribem al poble es veuen algunes cases dels afores que també es van cremar. La meva acompanyant em diu que tenen previst talar el bosc de més a prop de les cases perquè pot ser que els incendis es repeteixin l’any que ve. Em costa veure si hi ha vida darrere les portes i persianes tancades. Cal tenir traça per conduir pels carrerons estrets, i ella m’explica que l’escola primària va tancar ja fa anys, igual que les botigues, menys una de queviures.
L’home de la recepció em dona la clau de l’habitació i em diu que han obert l’hostal expressament per als participants del congrés, i que les habitacions tenen la calefacció posada des d’ahir.
—Benvinguda. La seva habitació és la número set.
Fora del grup tancat dels lingüistes, format per representants de llengües en perill d’extinció i per especialistes en llengües ja desaparegudes, assisteixen als congressos uns poquíssims nadius. A mi em solen posar al grup dels més joves, però durant la pandèmia alguns companys es van jubilar i dos lingüistes de renom van morir de covid (un era especialista en lingüística comparada, l’altre en sintaxi i anàlisi del discurs), per això hi ha hagut certa renovació de congressistes. Els territoris lingüístics més aïllats no envien representants, però sempre hi ha rivalitat per saber quins participants del congrés seran del territori lingüístic menys poblat. Si el meu col·lega del Fróðskaparsetur Føroya, la universitat de les illes Fèroe, no pot sortir de l’illa (cosa que aquesta vegada no passarà), el més probable és que sigui jo. Si per contra ens referim a les llengües oficials dels cent noranta- tres membres de les Nacions Unides, parlo la llengua nacional menys parlada del món.
“Cada dia neixen soldats i metges, però poetes i lingüistes no”, li sento dir a una organitzadora del congrés. Pronuncia la frase durant el discurs de benvinguda que fa al vestíbul de l’hostal. Ens ofereixen begudes i un bufet amb entremesos típics de la zona, entre els quals hi ha espatlla de porc bullida i fumada. (Aquesta vegada no hi ha danses populars.) No és del tot cert que els especialistes del petit camp de la lingüística siguin gent introvertida que no sap relacionar-se gaire bé amb els altres (excepte si han begut com esponges, com va dir una vegada un company meu d’universitat), però durant el còctel la gent s’ajunta i parla sobretot amb persones de la mateixa família lingüística. Això vol dir que el lingüista feroès i jo ens ajuntem. Els feroesos no diuen television ni helikopter com els danesos, sinó que ho fan a la manera islandesa: s’encunyen els seus neologismes i diuen sjónvarp i tyrla. El representant groenlandès, com que parla una llengua polisintètica i no pas flexiva com les nostres, no pertany a la mateixa família lingüística. Només entenc una de cada tres paraules del feroès, però tot i així, nosaltres, els illencs, aconseguim discutir la circumstància que el subjuntiu hagi desaparegut gairebé del tot del feroès, que és precisament el tema de la ponència de demà del meu veí d’enmig de la mar virulenta.
El que sé de l’amor i del sistema radicular
El terra enrajolat de l’habitació número set és gèlid, però la roba de llit està neta i planxada. Quan m’hi he estirat després del primer dia de congrés m’ha vingut al cap el trajecte a través del bosc cremat, i això m’ha fet pensar fins a quin punt la ment dels poetes que neixen en països on els arbres arriben a tenir quatre-cents anys està estretament lligada als passejos per camins de bosc. A diferència dels poetes islandesos, que canten la dríada de vuit pètals i els poquíssims cameneris que neixen a la sorra negra o al bruguerar arran de terra que s’encén amb els colors de la tardor, els poetes traduïts (aquí penso com a correctora que treballa per a dues editorials diferents: he dit autors traduïts) paren l’orella a la remor de les capçades dels arbres que s’eleven desenes de metres cap al cel, s’estan quiets sota la fronda espessa i mediten sobre els esquitxos que hi fa ballar la llum o s’aturen una estona a l’obaga per escoltar la fressa de les fulles translúcides i celebren els retorciments de branques i el cel que s’aboca a les venes de l’arbre i davalla fins a les arrels, i es perden en la foscor del bosc. Si penso en el poeta favorit de la mare, Lorca, s’hi haurien de sumar els tarongers i els llimoners. Quan va conèixer el pare, la mare estava assajant el paper d’Adela, la filla petita de Bernarda a La casa de Bernarda Alba, i trenta anys després, quan van tornar a muntar l’obra al Teatre Nacional, interpretava el paper de Bernarda.
D’aquí em ve el nom. Del poeta espanyol.
—Li vaig dir que Alba d’acord, però que Bernarda no —em recorda el pare de tant en tant, i jo li dic sí, papa, ja m’ho havies explicat.
Crec que els arbres s’han multiplicat als originals que he estat corregint últimament, cosa que es pot considerar com una característica dels escriptors que han crescut en una illa sense arbres. Pensant-ho bé, sembla que el que mou els autors joves (o sigui que es pot parlar d’un canvi generacional) és la part subterrània dels arbres, les arrels i el sistema radicular, i sobretot els manyocs d’arrels. Em ve al cap l’original El que sé de l’amor i del sistema radicular, la primera novel·la d’un jove autor molt valorat per un recull de relats que es titulava La clau de la calaixera de Copèrnic (en una nota al marge vaig indicar que Copèrnic havia nascut al segle XV mentre que la primera calaixera no s’havia fet abans de finals del segle XVII, però l’editora va dir que no tenia cap importància). La novel·la tractava d’un bosc fronterer i de les arrels dels arbres que s’estenien més enllà de la frontera i conversaven entre elles enviant-se impulsos elèctrics. Llegint el text se’m va despertar la lingüista que duc a dintre, i vaig estar pensant si els diferents tipus d’arbres també haurien parlat llengües diferents i si haurien necessitat intèrprets per fer-se arribar els missatges. Ara em ve al cap una entrevista amb un ornitòleg que deia que els ocells canten amb accents diferents segons la zona del país. A l’escriptori de casa també hi tinc les proves d’una novel·la a mig corregir que tracta d’un científic amb una vida privada complicada que es dedica a cartografiar una complexa xarxa de bolets que s’estén molts quilòmetres per sota terra. Xarxa és el títol del llibre, i l’autor explica que els bolets es lliguen a les arrels d’arbres i plantes i n’absorbeixen el carboni, però alhora deixen anar nutrients, i per això són tan importants per a la biota i l’ecosistema. A la novel·la, els bolets estan en una situació crítica per la contaminació i la sequera. “Cada arbre ha de trobar el seu bolet” és una frase de l’original que em va impressionar, igual que un títol de capítol: “El futur està sota terra.” “Tot això passa sota terra i nosaltres no en sabem res” són les paraules exactes que hi pronuncia la mare del protagonista.
Piquen a la porta i em penso que deu ser el nou especialista en fonologia de llengües indígenes, que té la mateixa edat que jo i durant la recepció a l’hostal se’m va acostar amb dues copes. Vaig veure que es fixava en mi perquè mentre feia la seva ponència i jo seia a primera fila —a la sala érem quatre gats— em va mirar amb complicitat i va dir: “Un dia algú que parla una llengua li diu a un altre que l’estima o que té gana, i l’endemà ja no la parla ningú.”
Cada divendres mor una llengua
Es posa un interès especial en el fet que les ponències es pronunciïn en la llengua original perquè es puguin sentir en veu alta, encara que no les entenguem. Pel que tinc entès, abans que jo comencés a anar als congressos hi havia intèrprets que feien la traducció simultània de les ponències a la llengua de cada participant, però aquest sistema era massa costós i complicat. Ara les ponències es tradueixen a l’anglès i es projecten en pantalla a la sala del congrés (que en realitat és el restaurant de l’hostal), i després es publiquen a les actes en versió bilingüe. Com que l’anglès es considera una de les amenaces més grans per a les llengües de demografia reduïda, la decisió de traduir les ponències a l’anglès és una espina clavada per a molts partidaris de la línia dura.
El segon dia del congrés es va llegir la ponència “¿Què és llengua i què és dialecte?”, que va generar discussió sobre si els dialectes s’havien d’integrar al grup de les llengües minoritàries o si s’havien de considerar en relació amb les llengües oficials de cada estat. També es va llegir una ponència sobre una llengua indígena de l’Amazones que està en fase de desaparició per culpa de la desforestació, i una altra sobre el còrnic, la llengua que es parlava a Cornualles, que es va extingir al segle XVIII i es va intentar fer ressorgir al segle XX, l’interès per la qual va en augment. Després un especialista en pragmalingüística va llegir una ponència sobre renecs en gal·lès, i l’última abans de la cloenda va anar a càrrec d’un especialista en sintaxi històrica que va parlar de la posició dels verbs en les frases del bretó del segle XVII.
Al final de cada congrés redactem una declaració conjunta en forma de crida i l’enviem a la UNESCO, la valedora de les llengües de les Nacions Unides. Bona part del text és idèntic al de l’últim congrés, menys el registre de les llengües inscrites a la llista vermella de les que estan en perill d’extinció. A la declaració es fa constar el nombre de llengües que es parlen al món, que es calcula que és d’entre sis mil cinc-centes i set mil cent segons com les comptem (no ens hem posat d’acord sobre com s’han de definir els dialectes: si s’apliquessin criteris més estrictes, el noruec i el danès s’haurien de classificar com a dialectes d’una mateixa llengua), i es repeteix que cada setmana s’extingeix una llengua (n’hi ha que afirmen que cada quinze dies). “Cada divendres mor una llengua” ha estat precisament el títol del discurs de benvinguda, en què s’ha dit que mentre érem allà parlant de llengües en perill d’extinció n’hi havia una que agonitzava. L’última frase de la declaració ha estat la mateixa que la de l’últim congrés: “Si tot continua com ara, es pot pressuposar que el noranta per cent de les llengües s’hauran extingit al tombant de segle.”
Un cop redactada la declaració, decidim on es farà el proper congrés i ens posem a organitzar-lo sol·licitant ajuts i subvencions. Fins ara hem tingut accés als fons internacionals, que ens han permès pagar els desplaçaments, l’allotjament, les dietes i les traduccions de les ponències a l’anglès.
Edén
© Auður Ava Ólafsdóttir
© 2024, Macià Riutort, per la traducció
© Club Editor 1959, S.L.U., per l'edició
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
