Josep-Maria Terricabras
«Aquest llibre és el pòsit d’alguns pensaments que m’han ajudat a arribar fins aquí. Els tracto com si fossin meus perquè, de fet, ara ja ho són. I els presento per si poden ser útils a algú més en el seu camí. Sobretot vull presentar un tarannà, el d’algú que mira la realitat i qüestiona les veritats proposades, manté l’esperit crític i afina els judicis. Intento promoure idees, raonar conviccions, projectar mirades per comprovar-ne l’interès i la força. Voldria ajudar a exercitar la defensa personal.» Ho deia el filòsof Josep-Maria Terricabras (Calella, 12 de juliol de 1946 - Begur, 16 d'abril de 2024) al llibre Allò que som, publicat per Edicions de 1984. Us n'oferim el capítol en què parla de la petitesa i la grandesa de la vida.
El cel estrellat, net, ample, sobre el meu cap em fa sentir petit, molt petit, fins i tot irrellevant. Però el fet mateix de poder-lo contemplar també em fa sentir una mica important. I això és el que domina la meva vida: l'experiència d'una petitíssima grandesa. Soc, som, ben poca cosa, peces absolutament casuals, anecdòtiques, en un univers que desconeixem i que ens ignora. Per això no entenc com és que sovint ens donem tanta importància, com és que no esclafim a riure quan tenim temptacions de pretensió, quan bufen al voltant nostre aires de suficiència. Em temo que ens mirem massa i volem que ens mirin més, sense que entenguem gaire res. Llavors en tenim prou agradant, agradant-nos.
Sí, som petits, molt petits, gairebé insignificants, però no cal que també siguem ridículs ni que ens posem interiorment de puntetes per fer-nos els importants. No cal que fem veure que som el que no som, no cal que ens enganyem: reconeguem, en canvi, clarament la importància de la nostra gran petitesa, perquè aquesta petitesa sideral és justament la grandesa que tenim, una grandesa que només tenim nosaltres, que els mateixos astres no tenen. Almenys a mi, cap dels forats negres de l'univers no em resulta tan meravellós ni tan sorprenent com la conducta de qualsevol humà, incloent-hi la meva.
Amb la vida de cadascú comença una història que la mort s'encarrega, al cap de poc, de simplificar. Però la nostra vida també és moltes vides, que podem enllaçar i mirar d'encaminar en una direcció o altra. La vida és allò que realment tenim, allò que hem d'aprofitar, no pas perquè ens creguem que som algú sinó per no viure-la com si no fóssim ningú, per viure-la amb força i amb dignitat.
Aquesta és la nostra situació, aparentment contradictòria: la vida casual ens posa a lloc i ens acaba marcant el terreny de la nostra feblesa i del nostre atreviment. Cap de les nostres coses és massa important i, per això, totes ho són igualment. Em sembla ben clar: viure amb distància i una certa indiferència no està pas renyit amb la passió i la rotunditat. Amb allò que som, que és poc i tant.
© 2018, Josep-Maria Terricabras
Primera edició: març de 2018
© d'aquesta edició: Edicions de 1984, s. l.
