Redacció
«Vaig acabar Mata'm psicosi d'una manera vertiginosa. Aquest llibre juga amb els límits del que és i no és real: al primer episodi hi ha la mort d'un home i la seva metempsicosi, en la qual es reencarna en tota una sèrie d'elements de la realitat i de personatges que anirem trobant al llarg d'aquest text amb tints teatrals. Per altra banda, cada episodi conta, d'una banda, una història, i de l'altra, una notícia en llenguatge periodístic. En contraposar la profunditat de l'ànima humana amb la notícia escueta, s'estableixen uns vincles i abismes entre el viscut i el relatat. Hi ha una sèrie de crítiques que donen una visió del món actual, que és un món psicòtic on la bogeria ha esdevingut la normalitat. El títol, a part de fer referència al metempsicosi que estructura tots els episodis, és un crit d'alliberament. És com quan dius al teu amant: mata'm d'amor. Aquesta fantasia, aquesta exageració, aquesta vida viscuda de manera tan profunda i en plena llaga i en ple plaer i en ple orgasme és el crit del llibre.» Així ens presenta Dolors MiquelMata'm psicosi, editat per Tushita Edicions dins la col·lecció Quarteres, codirigida per Enric Soler i Pau Gener Galin, i amb dibuixos de Marcel·lí Antúnez Roca. Jordi Cornuldella en diu això: «Mata’m psicosi són nou monòlegs de nou veus diferents que són i no són la mateixa, nou sacsejades que configuren una seqüència colpidora i poderosa. Llegint-la potser descobrim que la lectura és sempre una metempsicosi: un anar a llocs diferents i ser ànimes diferents per continuar sent els mateixos, però sentint-nos més vius.» Us n'oferim un capítol.
Amor
La travessa de llacs, boscos, cims erms i rierols és un alliberament. Un alliberament de les ciutats, de les lleis i de MARE OVELLA i de PARE SUÏCIDA/ ASSASSÍ. De fet no vull tornar mai més a casa, vull que tota la vida sigui un rodar etern per un camí de terra amb petits refugis on hi hagi una oca anomenada Enriqueta amb qui fer una amistat provisional que no oblidaré mai. I també, de tant en tant, petits pobles humans aliens al turisme amb una cabina antiga transparent i un telèfon que no funcioni on tancar-se dins, mentre el grup que fa amb tu la travessa mira des de fora el teu moment d’absoluta intimitat, de tu amb la teva bessona, la inconscient, la que parla cap endins.
¿És possible no tornar? Ho dic per si puc triar la vida. Hem fet ja els trenta!, li dic.
Ens acostem perillosament als tres anys!
¿És possible triar res, més enllà de l’ampolla de conyac que duc a la motxilla, les galetes Maria i la llauna de favada asturiana? Quan teníem seixantaun anys ens van prometre tantes esperances de futur! Arribaràs a regnar si t’ho proposes, va dir un vell cec que s’havia arrencat els ulls. Veure-hi no necessita ulls. I després vaig topar amb el vell boig que feia veure que era guàrdia urbà d’aquells que es posaven a les cruïlles a dirigir la circulació quan no hi havia semàfors! I el vaig matar amb el cotxe i era el nostre pare. I em vaig casar amb l’ovella. I la vaig fecundar i vas néixer tu.
¿PODREM SORTIR MAI D’AQUESTA TRÍADA MALEÏDA?, em diu la bessona.
Els de fora em fan senyes neguitoses, porto massa estona parlant. Volen tenir el seu moment i usar el telèfon que no funciona. Aleshores el torno a veure. Té tanta bellesa!
El cor està a punt d’explotar-me de tanta bellesa. Les pedres antigues i els teulats de pissarra, els petits sorolls, l’olor forta de bosc i d’animals de criança. Em parla amb uns llavis carnosos i humits mentre els peus s’enfonsen en un prat humit i ple de flors, i quan em mira sento que tres bales de plata em travessen el cor en una dolça dolça agonia. Morta d’amor vora d’ell caminem cap al bar del poble. Ens segueixen els altres, admirats per l’epifania d’Amor. Ho fan com els cossos segueixen les ànimes a una prudent distància.
A dins del bar seiem molt junts. Les pells dels braços dialoguen enfebrades mentre bevem els cafès, forts i negres com la llacuna Estígia, i queixalem un tros de coca de pa boníssima. Volem penetrar el misteri de la carn, penetrar en el sentit de profanar la carn, i entrar-hi, ingressar-hi a dins, fins al fons, profundament anhelants.
El gos del bar se’ns apropa i ens beneeix fregantnos els genolls amb el cap, després arrenca a córrer cap al carrer, enjogassat. Això fa que esclatem tots de manera irracional en rialles i sortim rere seu. Rialles que són com sexes delirants que ens busquessin entre la malesa i les branques i els altres que no són nosaltres.
En amor camino ara prop d’ell, amb els altres, voregem els boscos caducifolis. Ens dirigim cap als vessants obacs i humits sense deixar de parlar fins que
Un record de glaç es passeja alt pels estanys, les cascades, els pics esmolats i les crestes vertiginoses. Amb els ulls trepitgem la seva llunyania erràtica.
Retornem al silenci dels caminants quan fa estona que la pujada s’enlaira sense donar repòs. Reconec molts animals en aquesta ascensió, entre ells un vell Zeus convertit en brau que em mira deliqüescent perquè porto impregnada a la pell l’aroma penetrant i àcida de l’aparellament.
Ho podria fer amb ell. El desig sobrepassa l’objecte d’amor i de desig.
Una àliga de ventre blanc i plomes brillants i negres, altre cop Zeus transformat, m’excita tant, torna l’amor tan alt, que vull abandonar la senda humana i arribar a l’alçada de la bèstia divina per ser caçada i engolida.
La travessia m’ha obert en canal. Soc tota aigua.
Triple ferida d’Amor que no dona treva.
I ell i la seva bellesa edènica que em segueixen tant que, fins quan no em mira amb els ulls, m’ensuma o caça amb l’oïda totes i cadascuna de les paraules i silencis de la meva boca de fulla perenne.
Som al bosc de pins negres. Enmig del bosc tenebrós d’aigua negra.
Em mata tanta bellesa. Moro per ell ofegada en un mirall convex amb els peus enfonsats en estanyols envoltats de flors.
Però només si per un moment el seu pensament carnal abandonés la devoció amb què tots els seus sentits em segueixen, Amor seria arrasat. Com per una llengua descomunal de foc.
Sí.
Existeix una àrea obscura que cal protegir.
Un zoològic d’Anvers, Bèlgica, prohibeix l’entrada a una ciutadana belga perquè mantenia un romanç amb un ximpanzé. Adie Timmermans assegura que no té res més a la vida i demana que li deixin veure Xita, un ximpanzé de trenta-vuit anys, amb el qual assegura que té una aventura. «Jo estimo aquest animal i ell m’estima a mi». Els responsables del zoo, però, li han prohibit l’entrada perquè la seva presència està posant en perill la vida de l’animal, ja que la colla de ximpanzés amb qui conviu ha començat a ignorar-lo i sembla no considerar-lo part del grup, de manera que Xita està vivint en situació d’aïllament social. Arran d’aquesta situació, els responsables del zoo han pres la dura determinació de prohibir-li l’entrada.
Lola Miquel
Primera edició: maig de 2022
© del text: Lola Miquel
© dels dibuixos: Marcel·lí Antúnez Roca
© de la fotografia de l’autora a la solapa: Fons Lola Miquel
Revisió i correcció: Maria Arboç Terrades
