Redacció
Foto: Catorze
1. L’excés es pot convertir en una mancança. La multiplicació de les imatges pot dur a una anestèsia dels sentits, a una ceguesa temporal, a una desafecció vital i moral. La multiplicació pot fer que la informació sigui redundant, pot fer virals relats falsos o alimentar la distracció col·lectiva.
2. El fet que les imatges ja no les tutelin uns pocs ni estiguin dirigides en sentit unidireccional –del creador o productor a l’audiència–, sinó que circulin recíprocament entre els individus que conformen les multituds connectades a internet, fa que la dictadura del públic-massa i el culte a les celebritats només siguin un aspecte de la cartografia actual de la «imatge multiplicada» a través de la qual ens comuniquem o entretenim quotidianament.
3. En una civilització après le mot, les imatges no poden abordar-se com un tot, sinó que han de ser contemplades en funció dels àmbits per on circulen i dels seus usos, tant els preconfigurats per l’autor com els disposats pel receptor. I aquests llocs i aquests usos no sempre són els que esperem: l’obra d’art, o qualsevol imatge que esdevingui una eina d’interpretació del món, no sempre és allà on la busquem, amagada al darrere d’una vitrina, d’una pàgina de la premsa o d’una col·lecció ancestral.
4. Ja no es tracta de veure, sinó de ser vist i, al mateix temps, d’acumular i actualitzar dades.
5. El timeline (línia del temps) del món 2.0 canvia frenèticament els seus elements. Això impedeix la digestió o la sedimentació dels fets, de les impressions i de les idees, i anul·la la nostra capacitat d’una resposta que vagi més enllà del llenguatge emocional de les emoticones o de les reaccions immediates.
6. Internet fa que, quan la informació i la propaganda es disseminen, es creï un efecte de «bola de neu». La xarxa és més veloç que el boca-orella i amb un sol clic es resol allò que en el món físic pot demanar una dedicació generosa d’espai i de temps, molt de diàleg, arguments i la voluntat de la trobada física entre dues persones. Internet no és el primer mitjà de propagació, però sí un dels més eficaços a l’hora de fer viral la informació.
7. La cultura de la imatge ha donat pas a una «cultura de la interfície» que explicita una activitat permanent dels usuaris en l’entorn multipantalla.
8. En l’espai de la interfície connectada en xarxa, tots els nostres gestos són capturats. Del càlcul puntual de l’audiència cinematogràfica o televisiva hem passat al càlcul permanent de qualsevol moviment de l’usuari digital gràcies a les noves tecnologies de data tracking. No es pot amagar res, a internet les dades digitals són més fàcils de rastrejar que els nostres gestos en el món físic.
9. La imatge és un pretext per dinamitzar respostes dels usuaris que puguin ser analitzades.
10. La televisió ha tingut, fins ara, l’hegemonia del directe, de poder fer que la gent participi d’un mateix ritual mentre està tenint lloc. Això s’ha traduït en formats basats en l’èpica narrativa com són les gales, els premis, els concursos, els partits de futbol o les finals de competicions de tota mena…, que reunien, en un lapse de temps determinat, una gran quantitat de gent atenta al que passava a la pantalla.
11. Aquests moments de celebració i de directe s’han traslladat a les xarxes. El mitjà canvia, però no les formes; s’implementen models d’èxit que tenen més a veure amb la sociologia (com canvien o es mantenen les maneres que tenim de comunicar-nos) que no pas amb una certa epistemologia dels mitjans (com afecta la tecnologia a la comunicació). Twitter ha demostrat ser un complement perfecte de les retransmissions d’esdeveniments televisius en directe. També ho veiem en les imatges efímeres de la xarxa social Snapchat, en les stories d’Instagram o en la nova incorporació a Facebook de l’aplicació Live que permet que es puguin emetre continguts audiovisuals en directe. A Twitter això també es reflecteix en la idea de trending topic (el tema –o la tendència– del qual més gent parla en un moment determinat) i de hashtag (etiqueta) o paraula clau compartida pels usuaris i que permet filtrar els tuits. L’etiqueta funciona com una plaça pública en temps real i amb caràcter retroactiu (només cal posar el hashtag al cercador per accedir al debat que hi va haver sobre un tema determinat). En general, les xarxes socials tenen un paper important en aquests moments de celebració massiva.
12. El que la majoria d’individus busca a les xarxes socials, sobretot en les que es basen en la transferència d’imatges, no és una resposta, sinó ser reconeguts de forma immediata des d’una reacció emocional quantitativa. Les nostres vides virtuals són una versió filtrada i, per tant, manipulada (pretesament millorada) de nosaltres mateixos. Ja no es tracta d’observar com habitem el món, sinó de com, habitant-nos nosaltres mateixos com a món, ja no el podem distingir d’un aparador.
13. El problema no són les imatges sinó la mirada que s’hi projecta o que se’n deriva. De fet, no hi ha mitjans perillosos si coneixem els riscs que comporten. Caldria conservar la distància crítica i trencar amb l’encanteri de les imatges del flux del capital simbòlic dominant, és a dir, les imatges que circulen amb més freqüència a internet bé perquè han estat posicionades pagant, bé per la seva popularitat.
14. La figura del hater és habitual a les xarxes, i fins i tot podem constatar la transformació dels «opinadors» professionals en «odiadors» professionals. L’odi esdevé una passió rendible, ja que genera al seu voltant fluxos d’opinió i, per tant, ingressos. Aquest fet ha augmentat encara més l’ús del llenguatge com una eina de generació de valor (no de significat) per la quantitat de reaccions que provoca. I, evidentment, això afecta el grau de veritat del discurs públic.
L'ull i la navalla
© Ingrid Guardiola
© Arcàdia, 2018
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
