Pep Blay
"El domini absolut de l'escenari, l'elegància, la tendresa, una dicció perfecta i una eficaç expressivitat angelical mescla de timidesa i intensitat, van convertir Carles Sabater en l'ídol més carismàtic de la seva època. Al llarg de dotze anys frenètics d'ascensió a la fama, va forjar un estil magnètic d'estar sobre l'escenari on, tant si cantava com si actuava, establia una connexió immediata i íntima amb un públic que l'estimava amb una tendresa incondicional." El llibre Cor trencat és la reconstrucció dels darrers dies, setmanes i mesos de la vida d'algú que no sabia que caminava al caire de l'abisme. L'escriptor i periodista musical Pep Blay retroba persones per descobrir què i com va trencar el cor de Carles Sabater (Barcelona, 21 de setembre del 1962 - Vilafranca del Penedès, 13 de febrer del 1999). Us oferim el capítol en què narra la nit fatídica, i us convidem a la presentació del llibre: es farà aquest dimarts 13 de febrer a les 19.00 a la llibreria Ona de Barcelona.
Divendres, 12 de febrer de 1999. A mitja tarda, surt en cotxe des de casa, a Vallvidrera, per passar a recollir el Jordi Gas al barri del Guinardó. En els últims anys ha fet força amistat amb el baixista perquè, com que són els dos únics músics de la banda que es desplacen des de Barcelona, acostumen a anar junts als assajos i concerts. Va ser fàcil fer-se còmplices: a ambdós els agrada riure, inventar-se acudits, les nits divertides, parlar d’amors i deixar-se emportar per la música de la ràdio a tot volum. Aquesta nit, però, ha de ser especial. No s’inicia una gira cada dia, i el Jordi el convida a celebrar-ho. Abans d’arribar a la ronda, fan una primera aturada, temps just per continuar. Està una mica neguitós. El Jordi reconeix en el Carles el seu nervi habitual abans de fer una gran actuació. Per molt que el distragui rient, nota que té el cap a l’escenari, preparant-se mentalment per lluir-se, com si s’hi anés a jugar molt més que un bon record. Com sempre. O potser més. Sigui quina sigui la raó, aquesta nit al Casal Vilafranquí ha d’anar a totes.
El viatge es fa curt. Les proves de so són llargues, intenses. Malgrat saludar tothom, el Carles va a la seva: les gàrgares, la preparació de la veu, les creus a l’escenari per marcar des d’on ha d’interpretar cada cançó. Tots els detalls. Al camerino, la roba plegada, impol·luta. A punt per suar. Una barreja de veus que parla al seu voltant. Una encaixada de mans, una abraçada o un petó a tota la banda, l’equip tècnic i management. Si algú li demana res, no diu que no. S’amaga dins les lletres, en una última repassada. Uns minuts de mòbil, algun somriure, alguna excusa. Quan arriba el moment de sortir a sopar, passa pel costat del xiringuito de merchandising que el club de fans de Sau està preparant al vestíbul del teatre. En veure la Marta Pich, li somriu:
—T’has tallat el cabell, oi? Et queda bé, aquest pentinat. Un detall per a cadascú. Com sempre.
Al Cafè de la Rambla, on toca sopar, li falla l’acompanyant amb què comptava i s’entaula un cop més al costat del Jordi. Al seu davant, la Mònica i la seva parella —l’exmànager Míchel— i el Pep Sala.
—S’ha disculpat —li recorda ella—. Potser vindrà més tard.
—No passa res —accepta el Carles—. Ja farà cap.
Tot i la responsabilitat que comporta el primer concert d’una gira, l’ambient és prou distès. El Carles no beu ni fuma, ja fa anys que s’ho guarda per després del concert. El to de la conversa, però, esdevé més seriós que rialler, i res a veure amb la música. Forma part de la rutina dels bolos: a l’hora de sopar, per desconnectar de la tensió, creen un diàleg a partir d’alguna notícia que surt a la tele, i n’estiren el fil. El Carles s’aixeca a mig sopar per anar al lavabo i, quan torna, estan comentant el tema de la paternitat. La Mònica parla dels seus fills i de com li han canviat la vida. El Carles l’escolta atentament, encuriosit, assumint que el seu estil de vida és difícilment compatible amb tenir descendència, tot i que li agradaria. Quan intervé, les seves paraules es queden gravades a la memòria de la Mònica:
—Al món hi ha molta gent! Massa. Cal que hi hagi una rotació de persones perquè està superpoblat. Hem d’anar marxant.
«Hem d’anar marxant.» Si no hagués de passar res després del concert, aquesta frase amb to de sentència s’escaparia de la memòria. Però la Mònica no l’oblidarà mai.
En tornar de sopar, el Casal Vilafranquí ja està força ple. És un teatret d’aquells antics, amb alguna llotja i les cortines vermelles. Tant s’hi pot fer un concert com una representació. Carles cantant i Carles actor. Abans de sortir, uns minuts de mirall, la repetició d’uns quants gestos, l’afinació de la veu. La camisa ben planxada, la caiguda del rínxol a lloc, la pastilla de torn i directe cap a l’escenari. La gran ovació d’entrada. L’entusiasme i la calor del seu públic. La primera fila de seguidors de sempre. «Me’n torno a Sau.» Els grans èxits de sempre. El magnetisme que irradia sempre. Dues hores d’actuació amb tota la descàrrega elèctrica i musical.
No atura el cos fins que acaba la primera tanda del repertori. «Res semblant a res», abans dels bisos. El Carles va a buscar la Mònica i l’acorrala entre bambolines.
—Què? Què t’ha semblat? —inquireix amb insistència.
—Has estat brutal.
No és sincera, li respon allò que ell vol escoltar. Per al Carles és un dia important, i aquesta pregunta només es pot respondre en positiu. Per dins, la Mònica pensa que no ha estat a l’alçada de les seves millors actuacions, però, com que la mira amb aquella cara de súplica i sense gairebé deixar-li un pam per respirar, la mànager reitera la seva aprovació:
—Superbé, Carles, superbé.
Llavors torna a l’escenari per interpretar els bisos. «Cercles.» Té set. L’arsenal d’aigua del Carles està ubicat al darrere dels teclats del Ramon. Aprofita per donar-li un copet a l’espatlla i fer-li un d’aquells gestos que només entenen entre ells, sinònim de complicitat. A la vora, el Jordi Gas està gaudint de com brilla aquesta nit el seu amic. Potser el veu una mica sobreexcitat, de vegades excessiu, però ho està donant tot, més que mai, amb una energia extraordinària. A mitja cançó, el Carles se li acosta mentre marca el ritme del baix i li proclama a micròfon obert:
—T’estimo!
És l’últim que li dirà. Com si volgués acomiadar-se dels companys. També del públic. La penúltima cançó, «Boig per tu», dedicada a la Lluna. L’última, «Amb la lluna a l’esquena».
Hem vingut fins aquí
seguint les nostres vides,
fills del nostre destí.
Hem vingut fins aquí,
amb la lluna a l’esquena,
creuant el vell promès paradís.
L’últim que canta. Un final d’aquells que generen ovació i unes quantes reverències i salutacions per part dels artistes. Mentre se’n va de l’escenari, s’abraça amb Pep Sala, que li diu a l’orella:
—És que som els millors!
A continuació els músics baixen al camerino que hi ha just al costat de l’escenari. És una habitació molt petita i austera, amb alguns penja-robes i un parell de cadires, un espai d’impàs on ni tan sols s’ha canviat la banda perquè amb prou feina hi caben. El Carles s’asseu al costat de la cadira on s’asseu el Ramon. Al seu costat el Pep Sala, que davant d’un mirallet intenta treure’s la lentilla de tant que li piquen els ulls. Gairebé com una molla, es torna a alçar i pronuncia a mitges:
—Em trobo malament.
Tot de cop, cau a sobre del Pep, que no pot aguantar l’empenta. Es desploma amb tot el seu pes i cau a terra. El Jordi Gas crida com embogit:
—Míchel! Mònica! Míchel! Mònica!
Els mànagers, que es troben a la sala de producció fent balanç de l’actuació, surten immediatament a veure què passa. Quan entren al camerino i troben el Carles a terra, la Mònica treu un ventall i s’asseu al costat per fer-li aire. Ell encara hi és, li nota en la mirada, fins que de cop els ulls se li’n van.
—Tio, no em fotis això!
Està espantada. Agafa el mòbil per trucar a urgències. Potser és només una lipotímia. El Pep no ho veu clar, diu de trucar al seu sogre, que és metge. El Jordi vol tranquil·litzar els ànims tot assegurant que s’ha desmaiat perquè ha fet un esforç extraordinari en el concert, i punt. El Míchel tira pel dret i surt corrent a buscar una ambulància. Ningú entén ben bé què està passant. Algú de l’organització s’encarrega de demanar als fans, que esperen emocionats a la sala annexa per trobar-se amb els seus ídols, que se’n vagin a casa perquè el Carles no es troba bé i el portaran al metge. Mala sort, pensen. Cap d’ells veu com se l’enduen en cadira de rodes. El Pep puja al vehicle amb el Carles. La Mònica i el Míchel els segueixen en cotxe.
El Pep agafa el Carles de la mà. Malgrat que ha perdut la mirada, el seu tacte encara li parla. Li prem la mà amb força, amb tota l’ànima que li queda. Poc abans d’arribar a l’hospital, nota que aquella mà se li desprèn. Mai sabrà si li ha volgut dir alguna cosa. Allò que no havia de ser possible es fa realitat.
Un cop dins d’urgències, esperen nerviosos que surti algú a donar explicacions. Es neguen a perdre l’esperança. Són minuts, o potser segons. Una eternitat, fins que un metge surt a preguntar:
—Què s’ha pres?
—Antidepressius —respon el Pep.
—Tu no, el Carles! —interromp la Mònica, creient que parlava per ell—. Què s’ha pres, el Carles?
El Pep està completament trastornat. El metge intervé:
—Té les ninetes dels ulls com si hagués patit molt. En un punt de dilatació que ni els que prenen heroïna tenen aquest nivell.
El doctor torna a dins. Al cap de poc surt i amb la seva expressió ja ho diu tot. L’han intentat reanimar de totes les maneres possibles però no han pogut. Desolació absoluta. Ningú se’n sap avenir. La Mònica lamenta que hagi passat massa estona entre que s’ha desmaiat al camerino i ha arribat l’ambulància. El Míchel li recorda que només han passat minuts. Ella no es treu del cap aquell canvi en la mirada del Carles, aquells ulls que se’n van. I aquella frase que se li repeteix:
—Hem d’anar marxant… Sí.
El Carles ha marxat. I al cel de Vilafranca, una Lluna minva a Capricorn. La seva última Lluna. Ha començat la gira «XII» i ja és dissabte, 13.
Febrer, 2024
© Pep Blay, 2024
© d'aquesta edició: Folch & Folch Editors SL, 2024
