Els protagonistes d’Els nostres objectes de cada dia són els objectes que Josep Maria Espinàs va redescobrir gràcies a l’enginy, l'ironia i la sensibilitat. El resultat és un llibre que, d’una banda, constitueix el retrat d’una època, i de l’altra, fa que el lector es miri amb uns ulls diferents el cinturó, les claus, la tauleta de nit, el termòmetre, el raspall de dents i tants altres companys de viatge. En paraules de l’autor: “Parlant d’aquests objectes tan quotidians sé que parlo de mi mateix i, penso, també de molts lectors”. Us n'oferim un capítol.
Als qui habitualment portem ulleres ens passa una cosa que sorprèn bastant els nostres amics que no en gasten: les ulleres no ens molesten. Més i tot: si hem de ser francs, ni ens adonem que les portem. Podem passar hores i hores sense recordar-nos que mirem a través de vidres, de la mateixa manera que no tenim «consciència» que tenim els peus embolicats amb mitjons.
Les ulleres són com la salut: només quan es «trenquen» ens adonem que existien.
L’única cosa molesta de les ulleres és el primer esforç d’adaptació que exigeixen. Quan, per primera vegada, sortim de la botiga de l’òptic amb les ulleres posades, les coses tenen una lluïssor estranya i les distàncies semblen diferents. La persona que mai no ha dut ulleres, quan les estrena té una tendència a ensopegar… i la persona que sempre n’ha dut també ensopega quan camina sense el seu auxili. És curiós. Més ben dit, és evident que l’home aprofita qualsevol ocasió, en aquesta vida, per ensopegar.
Seria molt interessant preparar una enquesta sobre «quan, en quin moment descobrí vostè que li calia dur ulleres?». Descobriríem, em penso, que hi ha una identitat de motivacions d’acord amb un esquema generacional. Per exemple, els nois del meu temps ens vàrem adonar que començàvem a ser miops gràcies a la pissarra escolar. Les xifres s’esfumaven en la seva superfície, i les lletres es confonien en una vaga lluminositat de guix. Pertanyem, doncs, a la generació dels «miops culturals», no per vocació, sinó per força, perquè cal admetre que en aquella postguerra les austeres pissarres eren l’única possibilitat de comprovar la «curtedat de vista».
Després vindria la generació dels «miops esportius», els ciutadans que van decidir que havien de col·locar-se ulleres urgentment, perquè al camp de futbol no aconseguien de veure els números del marcador simultani. L’última fornada —de moment— és la generació dels «miops d’art i assaig», que han descobert el seu defecte gràcies a dues incapacitats: la d’entendre l’anglès i la de llegir els subtítols. A l’època del cinema d’art i assaig, ser miop i no dur ulleres és incompatible amb una mínima vida social.
La majoria de curts de vista, doncs, quan ens posem ulleres ens condemnem ja a dur-les tota la vida. L’òptic ens les emprova, les ajusta… i ja està, som com el cavall salvatge que ha estat ensellat per primera vegada. No hi ha escapatòria.
Al costat dels miops, ulleristes esclavitzats, els prèsbites —els qui tenen la «vista cansada»— són una raça a part. Ells sí que són conscients que duen ulleres, perquè són ulleristes a estones. Sempre m’ha admirat l’habilitat dels prèsbites, la precisió i la rapidesa dels seus moviments quan es posen o es treuen les ulleres amb una sola mà. N’hi ha que aconsegueixen de jugar amb les ulleres amb un estil i una facilitat que als miops ens fa molta enveja. A vegades deixen les ulleres penjant dels llavis per una vareta —amb una despreocupació molt elegant— o, al contrari, les esgrimeixen entre els dits com una arma persuasiva o acusadora, que subratlla les paraules. Als miops, que som els immobilistes de les ulleres, aquestes exhibicions ens produeixen sempre una certa angoixa. «Les trencarà, les trencarà», pensem, però no. I l’enveja augmenta, perquè un home que ha après a jugar tan confiadament amb les seves ulleres és un home que ha après a coquetejar amb els seus defectes.
Durant molt de temps, les ulleres —rodones— es limitaven a ser una imitació de l’ull. Els miops eren, descaradament, persones defectuoses, i entre l’altre sexe tenien menys èxit. El progressiu nombre de miops provocà la multiplicació de les ulleres i, lògicament, s’arribà a la general acceptació del fenomen, arrodonit per l’aparició de la moda. Les ulleres van deixar de ser, exclusivament, «ulls complementaris», i començà a valorar-se la seva qualitat ornamental. La gent canviava de muntura no pas perquè s’hagués trencat, sinó perquè «ara es porten més fosques», o més clares, o més quadrades. Quan la moda s’interessa per un defecte, s’han acabat els complexos. Avui dia una noia pot dir: «En Pep m’agrada. I les ulleres l’afavoreixen».
Fins a tal punt s’ha superat el complex social d’ulleres que, una vegada, una casa d’òptica ens va regalar, a tots els membres d’un jurat literari, una muntura diferent per a cada u. Alguns dels meus companys ni en gastaven, d’ulleres. Seguint aquest camí, vindrà un dia que les perruques i les dentadures postisses seran també «objectes de regal». Per als qui ja entrem en la inevitable decadència, això serà molt consolador, i veurem, amb una satisfacció perversa, com als homes físicament perfectes seguiran regalant-los dotzenes de clauers inútils.
Els nostres objectes de cada dia
Primera edició: febrer del 2024.
© Hereus de Josep Maria Espinàs
Drets exclusius d'aquesta edició: Raval Edicions, SLU, Proa
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.