A Llegir petit (Arcàdia) Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) ens mostra com a partir d'un detall podem endinsar-nos en un univers sencer. Al costat d'autors com Martin Buber, Víctor Català, Emmanuel Lévinas, Clarice Lispector, Marguerite Duras, Mercè Rodoreda i Josep Carner, explora la rebel·líó política, la construcció del subjecte i l’amor. Us n'oferim el capítol "Mirar a una cara, respondre a un rostre", i us animem a anar a la presentació del llibre. Es farà el dimecres 13 de setembre a les 17:30 a la Setmana del Llibre en Català, en un acte conduït per Gonzalo Torné.
Si mirar una cara és difícil, també ho és repetir una paraula molts cops. Sempre una, sempre sola. Sense frase, sense context, sense intenció. Repetir, per exemple, la paraula finestra. Repetir-la fins que el seu referent, la part del món que construeix i assenyala, es perd per complet. Repetir-la fins que deixa de ser una obertura feta en una paret per donar pas a la llum i per donar pas a l’aire. Repetir-la fins que esdevé una altra cosa, que no se sap quina és i és estranya: una finestra que no té relació amb res ni ningú. De cop dir finestra ja no és natural ni freqüent, sinó inconegut. Desconcertant.
Com repetir finestra fins que es perd la finestra, així una cara que mires. Una cara amb el nas, els dos ulls, les dues galtes, la boca i el front. Una cara que mires una estona seguida i que, de sobte, no veus. Allò que tens al davant, que és la cara d’una altra persona, ja no és la part anterior del seu cap, sinó una cosa a la qual se li ha de posar un altre nom. Emmanuel Lévinas, filòsof i escriptor que entén que la política sempre s’ha de poder controlar i criticar a partir de l’ètica i que l’ètica és la filosofia primera, va pensar sobre aquesta dificultat i la seva proposta va ser dir-ne rostre.
El rostre de l’altre, per tant, no és la cara de l’altre. No és allò que es pot abastar ni allò que se’ns ofereix als ulls. No se’n pot percebre una imatge. Lévinas presenta aquesta altra manifestació, que no té a veure amb l’experiència sensible, a partir de l’oposició amb la mirada, en què l’objecte que apareix, el fenomen, és l’objecte visible o, més aviat, la seva forma. Si la reflexió sobre el rostre havia d’anar més enllà de la imatge, també ho havia de fer més enllà dels sentits. Contràriament al que podria semblar, el camp de reflexió no es redueix ni es limita, sinó que s’eixampla. Per això, allò que roman més enllà de tota experiència possible, allò transcendent, és el rostre. O encara més radical: només el rostre.
A diferència de tot allò que podem mirar, de tot allò que podem dominar amb la mirada i de tot allò sobre el qual exercim un poder i una preponderància que situa la cosa mirada per davall del nostre mirar, en el rostre hi ha una negativa a ser contingut. No és només que no el pugui veure i que no el pugui tocar, sinó que, pròpiament, no el puc comprendre ni fer entrar cap a mi: serà sempre allà, lluny, separat i absolutament altre. En la mesura que la seva alteritat no comporta cap limitació ni cap restricció, no es tractarà d’una alteritat relativa, sinó absoluta.
Que aquesta alteritat no comporti cap límit no significa que l’altre vingui a negar-me. L’absolut és allò que no tolera cap oposició: no hi ha contraris ni tu i jo confrontats, sinó altres infinitament estrangers. D’aquí que Lévinas consideri que el rostre és l’anunci del «no mataràs» i que la relació amb el rostre tingui, d’entrada, un caràcter ètic. Lévinas sap perfectament que el fet que aquesta relació sigui ètica no impossibilita l’assassinat –ni la seva vida ni la seva obra no es van desempallegar de l’horror nazi que va viure de tan a prop (la mort de tots els seus més propers i la salvació in extremis, gràcies al seu amic Maurice Blanchot, de la seva filla i la seva dona)–. Per això, segons Lévinas, l’assassí no té rostre –que no vol dir que no tingui cara, i per això parla, en expressió bíblica, d’encara més rostre que rostre en el rostre de la viuda, de l’orfe i de l’estranger–. Perquè es pot tenir més o menys rostre o es pot, fins i tot, no tenir-ne.
La relació que mantenim amb el rostre de l’altre, per tant, indica una mena de moviment fonamental: el de la crida de l’altre, el de l’altre la presència del qual no s’integra en mi mateix, sinó que em posa en qüestió i m’exigeix. Em sol·licita i em fa un subjecte subjecte i, sense deixar de ser autònom, radicalment heterònom. Me’n fa tenir cura, em reclama i fa tremolar de dalt a baix la meva llibertat, que no vol dir que l’anul·li, sinó al contrari: la instaura. Difficile liberté [Difícil llibertat] serà el títol que posarà Lévinas a un llibre d’articles. Difícil, que no impossible ni tampoc restringida ni tampoc acabada: lluny de fer-li escac i mat, la investeix depenent, condicionada pel rostre de l’altre.
Aquesta presència, la d’un ésser que sobrepassa i desborda l’esfera del mateix i que no hi quedarà mai integrada ni fusionada, rep el nom, en Lévinas, d’infinit. Present en el rostre de l’altre, l’infinit és la manera d’esquerdar el totalitarisme de la totalitat; la manera de responsabilitzar els individus amb el present (i no amb la culminació de la història ni amb el judici final); la manera de fer, en peu de pau, la guerra a la guerra que suspèn la moral.
Mirar una cara és difícil perquè a la cara hi pot haver un rostre que porta amb ell l’infinit.
Primera edició: setembre del 2023
© 2023, Blana Llum Vidal Carrasco, pel text
© 2023, ATMARCADIA, per aquesta edició
