Redacció
Una dona en crisi s’instal·la en una casa a les valls altes del Pirineu amb l’esperança de poder-se refer escrivint en solitud. No preveu, però, que les persones ferides es reconeixen i s’ajuden, i és així com serà acollida per una família després d’una vivència colpidora. Us oferim el segon capítol de Massa deutes amb les flors (Columna), la novel·la amb què Iolanda Batallé parla de la importància de dir les coses, de l’empatia i del dol.
Pinko, l’heroi de la muntanya
El cotxe m’ha dut fins a la clariana on acaba el camí, on reposa una camioneta derrotada i esperen tres taules, totes diferents, acompanyades per cadires de plàstic. Al marge entre la clariana i el bosc es manté dreta una cabana fosca i torta. Un home envellit em veu baixar del cotxe i em fa un gest dolç amb la mà. Fa uns dies la Rita li va preguntar si li feia res que una escriptora de la ciutat l’entrevistés. He volgut començar per ell. He volgut començar pel lloc més elevat de les valls altes. El Pinko és l’heroi de la muntanya. Així em va dir la Rita que el solen anomenar, segur que amb intenció burleta perquè no es coneix que hagi fet cap heroïcitat. Jo no m’he rigut mai de ningú, em dirà tot seriós més endavant.
El Pinko camina amb les cames una mica obertes. Porta una gorra americana amb les orelles fora. A la seva edat ser tonto és un privilegi. A partir d’una certa edat pots tenir alguns privilegis com no haver de somriure a qui no vols, no dur diners a sobre ni claus o telèfon i ser tonto, ruc, babau. Ser tonto i sobreviure és haver guanyat el sistema. El Pinko ja fa molts anys que ha vençut el sistema, però ves a saber què vol dir guanyar. Li agrada vestir roba que li han regalat. Roba que li recorda altres persones. La seva és una roba deixada. Duu un jersei de llana, gruixut, resistent. Se’l posa a l’hivern i a l’estiu. Si es tragués el jersei veuria que no porta samarreta. Igualment fa servir texans però no calçotets. Mitjons, sí que n’utilitza. Té una jaqueta vella. No és que sigui descuidat amb la roba, cuida les coses, ho fa a la seva manera. Cuida la cabana, els arbres, el terreny al voltant de la clariana. A la seva manera té cura del seu aspecte. La seva barba no està descuidada. Tot i l’aspecte aspre i deixat, hi ha alguna cosa en ell que és harmoniosa. No queda clar què. Un desastre just, endreçat. No és que vagi pentinat, però tampoc va despentinat. I sense ser una persona que es cuidi, que es pentini en llevar-se, tot en ell acaba quadrant. És un desastre harmònic. Aquest no cuidar les formes és tan persistent que acaba sent agradable. Transmet felicitat. És panxut. No fa pudor, però fa una olor forta. L’olor forta que fa després de ploure o l’olor del fang. Quan somriu, les dents negres i desiguals sembla que ballin.
Es pot dir que el Pinko s’encarrega d’aquesta mena de refugi o de bar de muntanya. Qualsevol que hi vagi hi podrà fer una cervesa o un Bitter Kas. Ara, si li demanes que et faci un entrepà, remuga però acaba traient unes llesques de ves a saber on, les torra i te les serveix amb qualsevol vianda que tingui. El Pinko, com més enfadat està, més content està. Quan està molt content s’enfada per tonteries, per coses cada cop més ridícules. S’enfada molt, però s’enfada de broma. Simplement deixa anar una tensió fonda. És això. A vegades quan el veus enfadat és perquè és feliç i perquè se sent tranquil, ben acollit entre les persones que l’estimen i aquestes valls. És el contrari de ser autista. Quan el veus relaxat és perquè alguna cosa no va bé, diu. I quan està tranquil i tancat en ell mateix és que pensa. És un mal senyal, que pensi. En canvi, si desferma el seu mal caràcter és perquè se sent feliç i a gust amb les persones que l’envolten, confiat de poder-se mostrar lleig. Potser tot això és estrany. A les valls altes l’estimen tal com és perquè tampoc podrien fer res més.
Obro el quadern, la gravadora queda encesa i durant una estona l’home sembla ofès. Esbufega fins que s’adona que jo no faré altra cosa que esperar, llavors comença a parlar.
Tothom em pregunta per què visc sol. Potser és això el que tu també vols saber. Has vingut aquí dalt, conduint una hora per un mal camí, per preguntar-me per què estic sol i no t’adones que si vens a preguntar-m’ho ja no et puc respondre perquè he deixat d’estar sol. Jo també em pregunto què hi faig, aquí. Però també m’ho preguntaria si fos en qualsevol altre lloc. Aquí la pregunta és més rodona. És millor evitar la baralla i estimar des de la distància. A la ciutat, ens ofeguem els uns als altres i no podem sentir els sorolls ni el silenci. No ens podem sentir ni quan cridem. A la ciutat els crits no s’escolten. Aquí sí. Si jo un matí surto de casa i crido, els núvols s’aturen un moment a escoltar què passa. És només un instant, però s’aturen. Per això soc aquí, perquè m’estava quedant sord i cec. La baralla esgota. Odiar la persona que has adorat no és bo. Els talls nets són necessaris. Cop de destral. Un instant i tot és diferent. Així vaig marxar. La vida tenia dues cares. Una era estar amb ella, l’altra desaparèixer. Va sortir la segona i ara soc aquí. Ella m’ensenyava a no tenir por de res que no fos de mi mateix. Cada dia que passàvem junts em preguntava per què ella sabia tantes coses que ningú més era capaç de veure. A vegades ric per mirar de fer passar la tristesa. Abans reia perquè m’estimés ella. Les persones riem perquè ens estimin. Jo ara ric, oi, Solitària? Oi que em veus riure una mica encara que se’m trenqui la veu? Deixa’m mirar el núvol una estona. M’he proposat ser feliç. Ho pots veure. Mira’m, aquí dalt, tot sol, soc feliç. És clar que m’han passat coses. No tinc amics i vaig perdre l’amor de la meva vida. Però no m’han vençut. Jo soc feliç cada dia. I quan cal, en llevar-me, faig un crit i el núvol m’escolta, només un moment, però s’atura i m’escolta. A tu, Solitària, també t’han fet mal, oi? Segur que et sents cansada d’esforçar-te per ser feliç. Vius esgotada. T’esforces massa a fer bona cara. Vols ser feliç perquè les persones que estimes no pateixin. També jo vivia així a la ciutat. Però potser un dia has de deixar de riure. Arribes a casa i ja no rius més. I potser et posaries a cridar a la cuina. Crides a la nevera. Crides en veure el setrill. Crides i ja no saps per què crides. De tot això en parlava amb la Maria, la mare de la Rita. Has vingut a conèixer la seva història. No és una història maca d’explicar. Amb la Maria ens trobàvem al bosc del costat de la bassa, descalços tots dos, sense ningú més. Mai ningú va saber que ens trobàvem. I ja fa anys que soc aquí, a la muntanya, sol, però no em vull matar. La Maria fa temps que no hi és i ara resulta que arribes tu preguntant per ella. Potser d’una manera o altra ella t’ha enviat. M’agrada pensar que sou la mateixa. Primer la Maria i ara la Solitària. Sàpigues que no us assembleu en res, excepte en les flors, a ella també li agradaven els vestits de flors. També teniu el mateix somriure, com des de dins. Jo ja fa molt que no em vull morir. No m’has de convèncer de res amb les teves preguntes. Ben mirat, sí que us assembleu, trobo
Hi va haver un temps que sí que volia plegar, acabar, matar-me. Estava convençut que ho havia vist tot. Havia estudiat maneres de matar-me sense deixar-ne rastre. Que la mare patís per la meva mort era una cosa, però que patís pel meu suïcidi, això sí que no. Hi ha patiments i patiments. El suïcidi d’un fill encara és un dolor massa gran, la mort del fill també és el gran dolor, però una mica més petit que el suïcidi d’un fill. Imaginava una fatalitat, és a dir, un no-suïcidi com tants n’hi ha cada dia. Un cop de volant, un descuit, una relliscada a l’andana. Que la desgràcia de la meva mort fes patir la mare era una cosa, però no volia que la turmentés la culpa de no haver-me ajudat. Això sí que no. El suïcidi d’un fill és un dolor massa gran. Aquesta paraula, suïcidi, s’amaga perquè no sabem què fer-ne. Com ens espanten les paraules. Suïcidi. Descans. Final. Quan era adolescent hi havia un llibre on s’explicaven maneres de suïcidar-te. El més interessant és que t’ensenyava maneres d’amagar el teu suïcidi. Un llibre per a suïcides tímids. La meva manera preferida era fer-se una ferida al turmell i l’endemà anar a una reunió ben vestit. Després anaves a buscar el cotxe al pàrquing, t’asseies al volant i t’injectaves una bombolla d’aire a la vena, clavant l’agulla just sobre la crosta; així ningú podria detectar la punxada. Semblaria un atac de cor qualsevol. Potser la reunió no havia anat bé. L’estrès, ja se sap. Tot això ho meditava quan vivia angoixat, com tothom que viu a la ciutat. Els atacs de cor en joves són letals. Malgrat tots aquells pensaments, no em vaig matar. De fet, aquells pensaments em van ajudar a no fer-ho i ara visc a les valls altes. A vegades t’adones que hi ha massa de tot, massa densitat. Quan això passa, a la veritat li costa trobar el seu lloc. Llavors cal esbandir, cal aclarir, cal netejar. Els primers mesos que vaig ser aquí dalt vaig tallar més troncs dels que havia tallat mai. Estava boig. Tallava i tallava. Em tallava a mi mateix, suposo. Devia tenir els troncs dins del cap. Els núvols que passaven no entenien què feia aquell boig allà sota, tallant. Vaig obrir una clariana, també en la meva ànima. No temis res. No demanis res. No esperis res. En el silenci sentiràs alguna cosa.
Solitària, tu m’escoltes mentre parlo i escrius en el teu quadern. Enregistres la meva veu en aquesta gravadora. Tens tot el dia per estar amb mi. Tu i jo no fem res i ho fem tot. No s’ha de córrer rere les coses ni voler-ne escapar. Soc aquí perquè no corro; tampoc m’escapo dels records. Penso en la meva mare. Va tenir una vida dura. No va somniar, mai la vaig sentir demanar res. La mare tenia una capacitat interminable de deixar de pensar quan volia. Jo vaig néixer de la seva panxa. Recordo un conte que m’explicava, el del rei dels monstres. Quant duren els contes de les mares? Quan la mare va morir vaig començar a parlar amb les pedres. Volia saber on acabava el món de les pedres. Si no esperes res de ningú, mai patiràs. L’odi és el pitjor enemic per viure. Per fer qualsevol cosa has de buidar el cor de desitjos. Durant anys aquí dalt somniava en els braços forts de la mare i dormir dotze hores seguides sense pensar res. A la meva mare les valls li haurien agradat. A vegades em pregunto si em veu. Recordo aquell dia que, molt seriosa, em va dir: no permetis que mai ningú et digui que ets un gandul o et faci creure que ets un gandul. Tu no ets un gandul i faràs el que voldràs quan ho voldràs. Finalment he entès què és la batalla. Això que fem tots cada dia del món. Sent els pares i les mares persones tan importants, com és que no els fem més preguntes? Per què no volem saber més coses de les persones que ens han fet tal com som? Jo t’ho diré, Solitària: perquè ens fa por. Ens fa por patir. Ens fem por. El pare ens va abandonar, però la mare hi era. Per què no vaig parlar més amb ella llavors? Què és el que ens fa por de parlar amb els pares? La història familiar. Tots vivim aixafats per aquesta història. Fugim d’allò que suposadament sabem. Ens despertem d’un malson i no volem tornar-hi. Sembla que sabem massa i no sabem res. Vivim somniant. Sovint les persones que més ens saben ajudar menys se saben ajudar elles mateixes. Si ets massa persona, aquest món costa de viure. Costa de pair. La veritat no serveix per a res. Ja ho pots escriure, això. Només necessites reconèixer que pots estar equivocat. Som ombres en la boira caminant amb urgència. Busquem consol. Riem però estem espantats.
No hi ha res més lent que la muntanya. Això m’agrada. Tot a poc a poc. L’albada, a poc a poc. La tardor, a poc a poc. Una nevada, a poc a poc. Una guineu que ve a visitar-me, ho fa a poc a poc. El llamp, si li ho preguntessis, preferiria caure a poc a poc. Només som temps i jo em regalo temps i també el regalo a les persones que arriben fins a aquest cul-de-sac, el punt més alt de les valls altes. De petit reia pels ulls i pels dits dels peus. Reia i m’agafava les mans amb força, escanyava els dits. Em van dir que tenia tremolor essencial. A les valls altes tremolo menys. Les mans em tremolen menys. Faig poques coses i només una cada dia. L’esforç és mentida. Aquí estic sol. També ho estava a ciutat. A vegades el silenci de les muntanyes em parla. Miro la carena i hi veig l’esquena d’un drac que reposa. Soc aquí des de fa tants anys perquè la persona que jo estimava ja tenia un marit i fills. Quan em va dir que escollia el marit i que això nostre s’havia d’acabar, érem en un parc, era migdia, jo havia portat vi perquè pensava que celebraríem alguna cosa, el tremolor no em permetia ni agafar la copa de vi que compartíem. Des d’aleshores visc aquí. Aprenc a ser més lent que la muntanya. Et diuen que tens tremolor essencial i t’agafa por. Jo feia veure que tant em feia, però la sospita que un dia no seria capaç de dur-me tot sol una cullera a la boca m’aterria. Haver d’abocar la sopa en un got i beure-te-la. La terra tremola i hi ha persones que també tremolem. Sovint és hereditari, però et pot venir sense tenir-ne antecedents. Jo no sé si a la família algú n’havia tingut. El pare feia anys que ens havia deixat i quan ho vaig començar a notar vaig decidir amagar-ho a la mare. No fer patir les mares hauria de ser assignatura obligada a les escoles. Aquella mare que em somreia cada dia va morir sense saber que el seu fill tenia tremolor essencial, una malaltia amb nom de poema. Encara que travessis el món sencer amb la teva mare en braços, no hauràs fet ni una ridícula part d’allò que ella ha fet per tu. Les mares. Cada dia hi havia més pit-roigs al balcó del pis on vivíem. Aquella nit no vaig dormir i l’endemà van venir més pit-roigs encara. Vaig suposar que a la muntanya el tremolor essencial desapareixeria a poc a poc, i el dolor de la pèrdua també. Havia escollit l’altre. L’amor de la meva vida havia escollit el marit. La mare havia mort. Quan et quedes sense persones, et quedes sense llocs.
Ara t’explicaré què passa quan t’agrada molt el lloc on vius. Passa que somrius i respires. A mi em passa això. No em cal més. El dia que va morir la Maria, vaig acompanyar la Rita durant la vetlla. La Rita es va convertir una mica en la seva mare en aquella vetlla. Vaig ser-hi. Vaig fer-li costat. Li parlava de bolets i de cuques de llum. També de sabates blaves. Quan acompanyes els familiars d’un mort no importa què dius, sinó com ho dius, com t’hi acostes, com deixes que els braços abracin estones llargues. Vaig parlar a la Rita de la seva mare i de la meva. Jo la vaig conèixer. L’havia vist caminar descalça. Observava els seus peus sobre la neu i me la imaginava sent una nena petita que estava a punt de descobrir que no era una nena com les altres. Caminàvem descalços, ella i jo. Jo hi he vingut de gran, a les valls altes, però ella va néixer aquí. Vam passar tota la nit al costat de la mare morta i la Rita em va explicar que la pentinava a poc a poc. No es pot pentinar de cap altra manera. Hi ha persones que tenen la bellesa dins, però no és fàcil saber si ets una d’aquestes persones. Aquí dalt, la bellesa és per tot ar- reu. A les ciutats la bellesa l’has de buscar. I quan la trobes i et descuides, la perds fàcilment. Al suïcidi penso que ens hi hem d’anar acostumant. No decidim com ni quan naixem, però sí que podem decidir com i quan morim. Ens cal entendre que les vides estan connectades i que, si decidim morir, hem de procurar fer-ho sense causar un dolor excessiu a les persones que ens estimen. Si et mates, et mato, li vaig cridar una vegada a la meva mare. No es va matar, el càncer ja ho va fer per ella. El suïcidi serà cada vegada més habitual. Ves a saber si tu no has vingut a acabar alguna cosa, Solitària. Cada cop que decidim començar una cosa és perquè no sabem ben bé com acabar-ne una altra que ens fereix. Fer una cosa és matar aquella part de nosaltres que en feia una altra. Escrivint aquestes notes, evites escriure’n unes altres. Escriuràs i escriuràs fins que aquell amb qui parlis acabi dient allò que tu saps que t’has de dir a tu mateixa. Potser escrius sobre el teu suïcidi i encara no ho saps.
Mai sé el que les dones em volen dir quan em miren. A vegades penso que m’estan preguntant alguna cosa, i passa el temps i entenc que el que estaven fent era respondre’m. Ja gairebé t’ha passat la vida sencera quan t’adones que qualsevol resposta només és una pregunta que encara no gosa fer-se, i que les preguntes cal respondre-les perquè el fet de ser fetes ja és la resposta. Hi ha un moment a la vida que no es pot aspirar a cap èxit, cap premi, cap regal. Jo he arribat a aquest moment. Avui en faig seixanta-tres. No hi crec gaire, en aquest número. No crec en els aniversaris ni en això de fer regals. Fer regals em fa mandra. M’hi sento negat, incapaç. No ho vull. No sé mai què regalar perquè temo que a l’altre no li agradarà. Una vegada, estava tan bloquejat amb un regal que havia de fer a la dona que estimava que no li vaig regalar res i ella es va sentir ofesa. Em vaig sentir un miserable i, ple de ràbia, li vaig cridar que a qui li importava el seu aniversari. Ara sé que allò va ser un abans i un després en el nostre amor. Aquella nit va escollir el marit. N’estic convençut. Ell li va regalar un viatge a una illa tropical, un lloc de pirates i ciutats perdudes. Quina idea tan bonica. Jo no hi he anat mai, a un lloc així. Ni he sigut capaç d’imaginar mai que hi podria dur algú. No crec en els aniversaris, només en els dies. Sempre un a un, amb moderació. Només importa la vida i respirar. Les muntanyes m’abracen. Fa més de trenta anys que dibuixo els colors de les muntanyes. Els canvis de pell. Vam pensar que podíem estar junts. Jo era pobre, ella rica. Jo era solter, ella casada. Crèiem que el món podia funcionar diferent de com havia funcionat abans nostre. Pobres. Som el que som. Som el lloc on naixem. Hi ha persones que neixen en illes tropicals i els costa imaginar un lloc com les valls altes. Potser la meva vida aquí dalt és el somni d’algú. Aquest algú he de ser jo.
És important deixar espai per no saber. La meva mare m’explicava el conte d’una família que només tenia un fill, eren pobres i aquell fill era la cosa més preciosa, el seu únic tresor. El fill els ajudava i els protegia, els enorgullia i els feia feliços. Però un matí, el fill va caure del cavall i va quedar coix. Quina desgràcia més gran. El cel els queia a sobre. Poc temps després l’exèrcit va venir al poble a reclutar tots els joves per enviar-los a una guerra i al fill d’aquella família humil el van deixar quedar-se. El futur ens fa bromes. El fill va poder quedar-se i cuidar els pares. La vida és així, no sabem res. Diem que les coses són bones o dolentes, però en realitat no sabem res. Quan tot s’enfonsa i estem a punt de no-sé-què, la prova per a nosaltres és quedar-nos en aquell punt, en aquell límit i no concretar. Així és com vaig arribar aquí. No volia concretar.
No hem de buscar un lloc perfecte. No hem de creure en una felicitat constant. No hem de pensar que ens mereixem els plaers. Tot això és un error i ens fa patir. Ens fem desgraciats. Accepta que el patiment és inevitable i el patiment s’amorosirà. Patir és només una altra forma de sentiment. Pots mesclar el patiment amb altres sentiments. De tant en tant recordo el dia de primavera que ella em va dir que el nostre amor s’havia acabat, que escollia el marit, que no vindria amb mi. Tot es va enfonsar. Jo l’esperava al parc on ens trobàvem. Havia dut una ampolla de vi i vaig veure com ella aparcava el cotxe. Vaig veure-la caminar cap a mi i, sense fer-me cap petó, em va dir que es quedava amb ell. Recordo que em vaig fixar que els núvols eren grans. Recordo el cant de les cotorres. La ciutat n’estava plena. Les mans em tremolaven i no gosava mostrar-li l’ampolla que havia portat. Vaig amagar les mans. Em vaig quedar en silenci. Immòbil. No hi havia temps, no hi havia pensament, no hi havia res. Hi havia una quietud profunda, il·limitada. Va ser per això que vaig marxar de la ciutat. Estava enfadat. La ciutat em va matar i la ciutat em va salvar perquè em va fer venir aquí. Mai sabem ben bé què o qui ens salva fins que passa el temps i els records ho tornen tot una mica més clar. Abans de venir a les valls altes vaig buscar alguna seguretat, algun altre lloc que em fos familiar, però no el vaig trobar. Tot m’era estrany. La mare ja havia mort i la meva estimada em girava l’esquena. La meva feina a la ciutat tampoc no m’interessava gens. No vaig trobar la closca que buscava i va ser una sort. Allò em va dur aquí. La vida ens ensenya. O potser ara m’ho explico així. Trobar la manera de relaxar-se enmig del caos i aprendre a dominar el pànic.
M’hauràs de perdonar, Solitària, perquè em costa percebre les contradiccions. Potser tot això que et dic et sembla que no té ni cap ni peus. Ja m’ho diuen, que quan parlo puc estar dient una cosa i la contrària, l’una al costat de l’altra. I jo no ho veig com una contradicció. Em sembla normal que, si el món ens tracta d’una manera i d’una altra, nosaltres tractem el món igual. Però quan dic això veig que les persones amb qui parlo no ho entenen. Canvio contínuament d’opinió, contínuament estic pensant una altra cosa. Tot és un daltabaix. No podem pretendre ser més estrictes que Déu. Si Déu va fer el món desendreçat, quina feinada més gran la nostra intentant endreçar-lo. Veig contradiccions per totes bandes. La paraula pedra i la paraula cel també són contradictòries i en canvi les fem servir sense cap prevenció. Hi ha paraules que ens impressionen massa i només són paraules. Quan xerro, dic tot el que em passa pel cap i encara que no lligui bé del tot, jo ho dic. A vegades les coses lliguen sense que t’hi esforcis. Ben mirat, tot plegat sempre acaba dibuixant un sentiment únic i especial. Cada moment té el seu garbuix. Quan parlo expresso sentiments. M’importa poc si per dir allò que sento defenso coses oposades, o coses falses o coses que no s’entenen. Al final és impossible mentir. No m’interessa distingir entre allò que em diuen o allò que m’invento. Tant és qui s’inventa les coses. Tot forma part de les coses que es diuen, com tot això que ara t’estic dient. Qui sap què deus estar apuntant. Sigui el que sigui, en això que apuntes segur que hi som tots dos.
© Primera edició: setembre del 2023
© Iolanda Batallé Prats, 2023
© Columna edicions, llibres i comunicació, S. A. U.
