La Rita viu a la Colònia, dalt d’un cim on homes cansats buiden una mina a punt d’esgotar-se. Des d’allí, contempla el poble enfonsat a la vall, i els boscos que, tot d’una, comencen a cremar. En Líton, que va créixer a ciutat, apaga el foc amb la resta de joves del Servei.
Aquesta novel·la ressegueix la història dels dos amics: la infantesa en contextos oposats, el descobriment del desig, els seus amors amb en Fèlix i en René –i la nostàlgia del futur que no serà. Junts viuen l’emancipació i l’efervescència festiva de la vintena, però també les servituds de la família i d’una època marcada per l’extinció: com deu ser el brunzit d’una abella? En un món abocat al col·lapse, allà on la vida es fa impossible de viure, la Rita i en Líton converteixen l’amistat en una confabulació per pensar un univers habitable.
Pol Guasch, que a Catorze fa la secció Foto de perfil, ha escrit un llibre en què cada dosi de dolor té el seu revers fulgurant, i cada desenllaç augura un nou començament. Desordenada com la memòria, fosca i lluminosa alhora, Ofert a les mans, el paradís crema és melancòlica com només ho pot ser assistir a la fosa en negre de la joventut del món. Us n'oferim l'inici.
Totes les vides comencen abans de néixer: hi ha una mare que repassa la llista de noms abans d’anar a dormir, indecisa, o un pare que imagina el rostre absent de la criatura que encara no existeix. Hi ha el desig de molts anys neulint-se en silenci o el ritme frenètic del penediment aferrant-se al cor. Hi ha la pau que es paga cara després de molt de temps callant o una habitació a les fosques que demana ser habitada. Hi ha l’espera que ha d’acabar d’una vegada per totes amb aquesta solitud insuportable o la por d’una presència nova que arribarà per desordenar-ho tot. Sigui com sigui, totes les vides comencen abans de néixer.
M’hauria agradat pensar el mateix de la meva, però estic convençut que el meu cos minúscul, recollit en un cantó fosc del ventre de ma mare, era incapaç de despertar cap sentiment. Ha hagut de passar tota una vida, vint-i-quatre anys brevíssims, una vida veloç com un cometa rabent, per poder-ho dir sense dolor. Em pregunto pel temps que vaig estar malalt sense saber-ho i per com la vida continua navegant tranquil·lament quan s’obvia la tristesa. D’això tracta, també, la meva història: del temps. Del temps que no torna, perquè el temps mai no torna. I també de la por, perquè un dia tens por d’una cosa i l’endemà tens por de tot. I segurament aquesta història meva serveix per explicar que quan algú se t’acosta i et diu que no creixis tan ràpid, que el vigor i la bellesa desapareixen molt de pressa, que quan algú se t’acosta i et diu això, has de saber que té raó.
És de nit. La gent que he estimat dorm. Potser la Rita no i, recolzada a la finestra del pis de ciutat, es prova de convèncer que cap soroll no trenca l’equilibri del món. Des d’allí, veu persones que no coneix. Algú que torna a casa després d’un dia massa llarg, mira al cel abans d’obrir la porta, com demanant un desig. La negror l’atordeix lleugerament. O algú que reconeix el llum encès de l’habitació de la Rita i durant un segon es creuen les mirades, des de lluny, observant-se estranyats. Tot això és per dir que som perquè els altres ens recorden: potser, segurament, la Rita pensa en mi, en el que vam fer, mentre mira finestra enllà en aquesta nit tancada.
Ofert a les mans, el paradís crema
© Pol Guasch i Arcas, 2024
© Editorial Anagrama, SA, 2024
Il·lustració: Scène d’été, Frédéric Bazille (1869-1870)
Primera edició: gener 2024
