«Penso que, en general, parlem poc de la mort; de com la desaparició de les persones afecta els qui pateixen la pèrdua. I res torna a ser el mateix. Les cases canvien de so: una ràdio s’apaga, al tocadiscos sona una altra música. Els retrats es buiden d’una presència. Els carrers perden un transeünt que hi passava diàriament. Els fills queden orfes —i els pares, desconsolats, quan l’ordre s’inverteix—. Les parelles es trenquen i els amics veuen com, sense aquell somriure que els era comú, l’essència del grup es transforma. Molts dels que han format part del meu món d’ençà que vaig nàixer ja no hi són. Oncles, padrins, parents, amics... Això m’ha anat modelant, de la mateixa manera que la meua mort modelarà la vida dels parents i els amics que es quedin sense mi.»
Així comença La mort de l'altre (Comanegra), el llibre en què Teresa Ibars (Aitona, 1962) fa un inventari dels adeus que ha anat vivint, de prop i de lluny, al llarg de la seva vida. Aquest dimarts 15 d'octubre a les 19:00 el presentarà a la seu de Comanegra (Consell de Cent, 159, local G) amb Eloy Fernández Porta i Gemma Ventura. Us oferim un fragment del capítol en què parla d'aquells temps en què la vetlla dels morts es feia a casa:
Vetllatori
Una llum trista —per culpa d’unes bombetes de poca potència— esgroguissava la fesomia del difunt i de tots els que anaven a acomiadar-se’n. Els espais interiors de les cases, farcits de cadires de tota mena —deixades per veïns, parents i amics— acollien les vetlles improvisades quan en una casa moria un dels integrants. L’ambient solia ser dens i carregós a conseqüència d’una olor que aleshores m’era desconeguda; tenia la dolçor de les flors en aigua, i potser també d’algun efluvi del corrompiment de qui acabava de morir. Quan, molts anys enrere, em tocava complir el ritual d’anar a alguna casa on es vetllava un parent o un conegut, sempre m’envaïa la mateixa sensació de claustrofòbia. Malgrat les meues reserves, si hi havia molt de compromís, hi havia d’anar tant sí com no. Els xiquets aleshores no es protegien d’aquestes impressions. Calia fer-se fort, i tot era aprenentatge de vida i de mort. Era convenient afrontar la mort sense gaires romanços, i com més aviat millor. Això se’m va fixar de tal manera al cervell que encara avui quan somio ho faig amb la mateixa llum tènue d’aquells dies de vetllatoris. El mateix em passa quan entro en un tanatori, sigui de la ciutat o del poble que sigui. L’olor de tancat i de casa de difunts m’amara cada racó de la memòria.
A les meues vetlles de fins no fa gaires anys tot era sempre igual: els passadissos i les estances a petar de gent; a l’entrada, els homes, amb converses desimboltes i ocurrències d’allò més inversemblants tenint en compte el motiu de la reunió; a dalt, les dones, pendents de qui entrava, per si calia interrompre l’enraonia i engegar-ne una altra de relacionada amb ell. El quarto amb el difunt sempre presidit per dones vestides de negre a les quals tothom s’atansava en actitud penitent. Era, sense cap mena de dubte, una funció escrupolosament planificada per la tradició i que tothom sabia seguir sense haver-la assajat.
Segons qui era el difunt, a mi se’m feia estranya la seua desaparició. El carrer on havia viscut deixaria de ser el que havia estat fins aquell dia. La velleta vestida de negre de cap a peus que passava les tardes al balcó i mirava el nostre joc esvalotat i cridaner. L’home que, arrugat com una pansa, seia al pedrís de casa mentre fumava o pesava figues amb la caloreta del bon temps. La Carmeta de Conrado, que, com un belluguí, fregava esmerçadament les taules del bar on sempre anàvem al llarg de la nostra infantesa, i després el seu fill Conrado i la seua dona, la Natàlia. Aquell cafè on havíem pipat les nostres primeres cigarretes i on havíem tastat el sabor dels nostres primers petons. Cada pèrdua sumava i modificava.
Les vetlles eren llargues i els acompanyants s’hi passaven hores i més hores xerrant, somicant o fent esclatassons del viu, del mort i del qui el vetlla, mai millor dit. Els baixos de les cases eren territori exclusiu dels homes des de ves a saber quan; quan les dones arribaven, saludaven, passaven furients ben bé pel mig i tiraven escales amunt sense deturar-se. Dalt al pis, les cadires disposades resseguint les parets del corredor, de la saleta i finalment de l’habitació on s’estava el difunt dins el taüt, donaven a la casa una aparença singular i inusitada. La llum tènue, idèntica a l’ombriva claror, i l’aroma dolça i intensa d’altres vegades se’m clavaven a la boca de l’estómac i em provocaven una mena de nàusea incompleta. I quan això passava, sempre era el mateix: sempre aquella angúnia. Sempre la mateixa remor de mil xiuxiuejos esvaïts pels mocadors que tapaven ulls, nassos i boques de les dones que no podien contenir el plor i que, de sobte, es tornava xerrameca de vegades truncada per una veu que deia «Xiques, i si passem el rosari?». Aquell cridar a l’ordre era el punt d’arrencada d’una cantarella que, com un mantra, frenava el brogit durant una bona estona.
Després, una i cent vegades les mateixes preguntes i idèntiques respostes de com havien anat els darrers instants del finat: que si havia patit o no, que si havia dit això o havia fet allò, que si després de sopar o berenar havia semblat que..., que si aquella ranera de la mort... Les dones ja se sap que, des de la Xantipa de Sòcrates o des de les qui van estar al peu de la creu de Jesús, han estat les que han plorat obertament i les que s’han lamentat i parlat del patiment i de la pèrdua. Sembla com si des de l’inici dels temps nosaltres fóssim les que ens hem amerat de l’essència de l’absent. No puc donar testimoni fidedigne de què passava, mentrestant, a l’entrada. Tot indica, però, que els homes, bastant més immunes que les dones al dol i a l’oració, i amb converses que, de vegades, fins i tot perdien les bones formes, feien de guardians gelosos d’allò de la vida continua. Amb les portes del carrer obertes de bat a bat —solament s’ajustaven durant les hores de la matinada— no reprimien ni les riallades, ni els torns del rec, ni les collites de l’horta, ni si les auliveres del secà havien rajat o no.
La mort de l'altre
Primera edició: octubre del 2024
© Teresa Ibars
© d’aquesta edició: Editorial Comanegra
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
