Flamenc sobre el tatami. Foto: M.C.A la meva amiga Esther li va saber molt greu no poder-me acompanyar ahir a la cerimònia de la Japan Poets Association, però tenia feina. Treballa a la NHK, la ràdio nacional japonesa, al canal en espanyol fent un programa cultural, i havia de fer un reportatge sobre un espectacle de dansa que fusiona el flamenc amb el butoh –un gènere contemporani, nascut al Japó després de la guerra per expressar el dolor.
A mi no em fa res anar als llocs sola, i no volia obligar ningú a assistir a un acte que va acabar durant set hores, però l'irascible senyor Yamamoto, l'organitzador de la festa, va insistir que si no hi anava amb un intèrpret ho consideraria una greu ofensa. Així que vaig haver de buscar un acompanyant.
La Miki Yamada, la rapsoda que va actuar amb mi dijous, tampoc no podia venir perquè tenia una actuació. Ella és cantaora de flamenc (la vaig sentir a Barcelona i em va posar la pell de gallina). Finalment vaig aconseguir que m'hi acompanyés la Miyoko Kai, que també parla perfectament castellà i... és professora de ball flamenc. I, no podia ser d'altra manera, entre els poetes japonesos que vam conèixer a la festa n'hi havia un de casat amb una ballarina flamenca. Per acabar-ho de rematar, aquest matí he anat a un saló de te a Yokohama i una de les mestres de cerimònies m'ha explicat que una germana seva també balla flamenc.
No us penseu que he anat a ensopegar amb la penya flamenca de Tòquio. En realitat el cant i el ball flamenc tenen molta presència en la vida cultural japonesa. A l'Instituto Cervantes fan tota mena d'activitats (arts plàstiques, literatura –incloent escriptors bascos, gallecs i catalans–, música, cinema...), però cada cop que programen flamenc, rebenten l'auditori. Abans només portaven cantaores i bailaores espanyols, ja que tenien reticències a cedir l'escenari als artistes japonesos, però darrerament el nivell del flamenc japonès és tan alt que no s'hi han pogut negar. A més a més, en alguns dels pals del Cante els cantaores japonesos estan incorporant innovacions i avenços certament interessants. La setmana passada es va estrenar al Cervantes de Tòquio un documental sobre un compositor de flamenc, el Padre Antonio Soler, que encara no s'ha pogut veure a Espanya.
Normalment el que triomfa al Japó són els pals del Cante Jondo, no les sevillanes ni altres gèneres més lleugers. Possiblement el lament més profund és el que entronca amb el sentiment intrínsec del poble japonès, tan pa'entro.
"Un viatge literari atípic al Japó" és una secció de Montserrat Costas, que durant una setmana es va dedicar a escampar la llavor de la poesia contemporània catalana a Tòquio.
