Text escrit arran de veure Refugi, de Jessica Goldberg, dirigida per Mònica Molins, al Teatre La Biblioteca. Hi serà fins a l'1 de juny.
“Desemparat és una paraula. És la falta dels pares”, ens recorda Mònica Molins Duran a la presentació de Refugi, l'obra que està dirigint a La Biblioteca. He de reconèixer que mai m'havia aturat a pensar en aquesta etimologia tan evident. Després de veure els tres germans desemparats a l'escenari –una consumidora d'àcids, un malalt dependent i una soferta sacrificada–, en qui més penso és en els pares que han fugit de casa perquè no els podien suportar. Deu ser perquè ja tinc una edat i més m'és fàcil identificar-me amb aquests absents. No s'acaba d'aclarir per què els progenitors van marxar un bon dia a Florida de vacances i no van tornar mai més, però quan veus les tres perles que van deixar enrere, pots arribar a entendre que aquestes vacances s'estiguin allargant tant.
Qui els reemplaça, en certa manera, és un quart en discòrdia, un noi que diu que ha voltat tant que ara decideix que ja en té prou i ha arribat l'hora de fundar una família, com si amb el desig de fer-ho ja hagués de saber com es fa. Aquí és on hi ha el conflicte i on se'ns convida a la reflexió: ¿Com es fa una família? ¿Com s'estima a l'altre? ¿Com s'és generós sense demanar res a canvi?
–Dona'm un got d'aigua –reclama el malalt capriciós, incapaç d'alçar el cul de la cadira.
–Prohibeix-me sortir de festa –prega la germana petita, desesperada perquè algú pateixi per ella.
–¿Ningú no m'ha sentit? –crida la qui es fa càrrec de tot, després d'una nit de plors.
Els tres desemparats estan atrapats en aquest pis que els és refugi. Creuen que aquest dins els preservarà de tot mal sense adonar-se que s'hi podriran, però el que és més inquietant és el fora. A fora hi ha gent que et dona cops de puny, hi ha raves multitudinàries on et pots sentir sola, hi ha accidents de cotxe. A fora hi ha la vida i el perill. ¿Val la pena sortir o ens hem de quedar a dins del refugi encara que estigui tan allunyat de l'ideal que ens havíem imaginat? És una pregunta molt del nostre temps i de les nostres societats (encara) benestants, com bé s'ha sabut subratllar a l'escenari.
A la sinopsi de l'obra podem llegir que “Jessica Goldberg dinamita una de les bases de la nostra societat: la família”. A mi m'ha semblat tot al contrari. Aquests quatre joves demanen a crits una família, un empar, un refugi, que, com diu Molins Duran, “es pot fer de bigues, morter, maó. De pals, fusta, palla. De carn, de roba i de paraules”. No d'uns pares que abandonen, no d'uns fonaments que trontollen, no d'unes jerarquies que ja no podem reproduir.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
