Text escrit arran de l'actuació de Machine de Cirque al Teatre Jardí de Figueres, en el marc del festival Temporada Alta
Si heu clicat el titular convençuts que el text anava d'una altra cosa, aneu ben errats. Avui us vull parlar de circ. Crec que feia ben bé mil anys que no hi anava i han estat els de Temporada Alta, amb el seu aval de qualitat, els qui m'han convençut que hi tornés. I, sí, l'experiència ha estat sorprenent, abracadabraica, amb molts aixxxx, uffff, uauuu i tota la pesca.
Els cinc components de la companyia, no sé si n'he de dir saltimbanquis, malabaristes, ballarins o mags de l'espai, no han parat d'anar amunt i avall d'una màquina gegant feta per fabricar esglais. Només veure'ls, ja esgotava. Són quebequesos i em fa una mica de vergonya que aquesta circumstància m'hagi acabat de convèncer, com si aquí no tinguéssim una bona escola de circ i, sí, la tenim, i sobreviu fent equilibris. Qui no hagi pecat mai de cosmopilota que tiri la primera pedra. Ja se sap: Pepa Plana és més programada a fora que a dins. Potser als cinc quebequesos els passa al mateix. No ho sé. M'estic embolicant com fan ells amb les corrioles, cordes i lianes de la màquina que els converteix en superherois vestits de hipsters.
Mireu el vídeo de promoció de l'espectacle, quan surten només coberts amb tovalloles. També m'ha animat a comprar l'entrada. Això no m'ho volia perdre. Els cinc surten a l'escenari nus i van fent malabarismes perquè no els vegem les vergonyes –que en deien abans– i, sí, m'he fet un tip de riure, com si patís una regressió cronològica i tornés a tenir deu anys, sobretot quan l'últim s'ha hagut de contorsionar per amagar el penis –com en diuen ara–. Aquest és un dels moments més genuïns de l'espectacle perquè, és clar, després d'un estiu olímpic, un no es pot basar en les tombarelles.
I ara que me n'adono, soc jo qui no estic fent el malabarisme que em pertoca. Aquesta secció està pensada perquè escrigui un conte inspirat en l'espectacle i no pas perquè us l'expliqui. Som-hi:
Una vegada, en una ciutat empordanesa, va aparèixer un circ que només es deixava veure durant la Temporada Alta. La gent n’havia sentit a parlar, però ningú no en recordava el nom i només es repetien: "Són del Quebec". El vespre de la funció, les famílies es van encaminar al gran teatre il·luminat amb neons roses de palauet de Barbie. Ja assegudes a les butaques, quan els llums es van apagar, del silenci van aparèixer cinc figures il·luminades que es movien dins d'una màquina misteriosa. Tots ells portaven robes d'obrers endiumenjats de principis de segle i van començar l’espectacle amb contorsions i cabrioles impossibles. Semblaven titelles moguts per fils invisibles.
Al mig de l’espectacle, es va produir un moment inesperat. Els cinc van aparèixer només coberts amb tovalloles i, quan l’últim va intentar una pirueta per amagar-se, la seva va quedar penjada a la bèstia de ferro i cordes. En aquell moment, tot el públic es va quedar amb l'ai al cor, fins que algú va esclatar a riure i la resta el van seguir amb exclamacions. Aixxx, uffff, uauuuu, deien. I és que temps era temps les vergonyes feien molta vergonya i es veu que continuem així.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.