Text escrit arran de veure Love, love, love, de Mike Bartlett, dirigida per Julio Manrique, a La Villarroel.
Han quadrat les tres agendes. Miracle. La mare (75) i la filla (25) s'han dignat a quedar amb tu. Has buscat un espectacle familiar perquè la idea era anar al teatre plegades i després sopar una pizza, voldries tu; un ramen, voldria la nena; o un brunch, ha dit la mare sense saber ni què és. Beneïdes funcions de tarda! A La Villarroel has trobat el que buscaves: Love, love, love, a les 17.30. "Una bona comèdia serà ideal –t'has dit–. Després ja ens barallarem per la teca".
Us heu assegut a la fila tres. Tu, al mig, tal com toca, perquè ets la llonganissa i, elles, les llesques, en aquest entrepà que cada cop encaixa menys.
A la mare li ha agradat que al repartiment hi hagués la Laia Marull i el David Selvas perquè els ha vist a la teletrès. La nena no els coneix perquè no coneix ningú, tret de la Taylor Swift. A tu ja t'està bé. Com també t'estan bé la Clara de Ramon i el Marc Bosch. La direcció és del Julio Manrique i això ja t'ofereix certa garantia.
Han tancat els llums de sala i la mare encara ha continuat parlant d'Estació d'enllaç i de com de joves eren, la Laia i el David, a la sèrie, i ara, mira, nena, com han canviat, com tu, que t'hauries de posar una mica de maquillatge i tenyir-te els cabells blancs… L'hauries volgut esclafar dins la butaca. Per sort, algú de davant ha fet shhhh i la mare ha callat. No gaire estona.
–¿Voleu un caramelet?
La nena ha parat la mà mentre t'ha dit a l'orella, malagradosa:
–¿Quan dura?
–90 minuts.
Tot això, que sembla una tragèdia, ha estat el vostre primer acte particular. Després el text de Mike Bartlett ha aconseguit el miracle: les ha atrapades, les ha abduïdes, han callat. És aleshores quan t'has adonat de què anava l'obra i has hagut d'entomar la caricatura de la teva generació. Potser tu vas pescar els hippies ja de baixada, però sí que vas creure en la llibertat i en l'amor lliure i en la despreocupació com a màxima i ara no entens perquè els joves ho volen tenir tot tan controlat, que semblen espantats abans de sortir de l'ou. Al segon acte, has vist una mare que fuma –tu ho estàs deixant–, que beu –també ho estàs deixant–, que flirteja –idem– i que no acaba d'assumir les responsabilitats de la vida adulta. Has vist una filla que se sent nosa, que nota el pes del fracàs i que en culpa uns pares il·lusos, incapaços de preparar-la per a la dura realitat d'un capitalisme devastador on el love, love, love no hi té cabuda.
"Maleït Bartlett! Els està donant tones de material per criticar-me –has temut–. Se m'ennuegarà la pizza o el ramen o el pulled pork o els ous benedict o els nachos amb formatge de plàstic fos".
Al tercer acte, la crítica ha estat encara més punyent, les llesques s'han tronxat al teu costat. Tu ja suaves un fogot inoportú. Et senties més llonganissa que mai.
S'han encès els llums. En veure la teva cara d'espant, les dues han somrigut:
–Ai, mira que n'ets, de ximpleta. Tu no ets així –t'han consolat.
I has pensat que, ben mirat, gràcies al teatre, aquesta tarda has entès una mica més el desànim i les pors dels qui pugen. I també, potser, has entès una mica més els desànims i les pors dels qui us van criar.
En sortir ja era fosc, perquè el canvi d'hora imposa que ens enfonsem en la nit abans d'hora. Has agraït ser a la ciutat que tot ho dissimula. Encara feies una cara de desconcert que cap de les dues ha volgut discutir i tu, llonganissa triomfant, has entrat decidida al restaurant per demanar una quatre estacions. Amb els anys, una aprèn que no hi ha res que curi més la culpa que una bona pizza, com hi ha món.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
