Text escrit arran d'Impossible a la Sala Atrium de Barcelona. Escrita per Erri de Luca, dirigida per Ramon Simó i interpretada per Lluís Soler, Bernat Quintana i Guillem Albasanz.
Un dels escriptors que més admiro és Erri de Luca, fins i tot vaig patir un enamorament sobtat de fan absoluta, un vespre de fa mil anys. La seva editora em va convidar a sopar amb ell en petit comitè. Va ser al reservat del Semproniana i, per desgràcia meva, també hi era la seva dona, el nom de la qual no recordo i per això l'esmento amb aquest possessiu tan políticament incorrecte. El que sí que no he oblidat és que era una nord-americana brillant que va declarar estar boja pel Gerorge Clooney. Quan ho va dir, no vaig poder reprimir-me: “¿George Clooney? ¿Per què? Si tens l'Erri de Luca a casa, l'home més meravellós del món! Perles per als porcs!”. Això darrer m'ho vaig censurar pel bé de la concòrdia de la vetllada.
Per tot plegat, aquest vespre, a la Sala Atrium, m'ha fet molta ràbia que Erri de Luca –o el seu alter ego o qui sigui que digui coses a través nostre quan escrivim–, es mostrés tan enamorat de la seva dona, la trobés tan excepcional, li demanés consell i aprovació. ¿Ens recreava la dona de ficció? ¿La de carn i ossos? ¿Es tractava d'una barreja idealitzada? “Erri, estimat, no t'abaixis els pantalons davant d'aquesta ianqui gata maula que te la fotrà amb el Clooney quan menys t'ho esperis!”, hauria exclamat enmig de la sala, però m'he reprimit la frivolitat perquè l'obra va d'un fet força seriós.
Impossible ens parla d'un membre de Lotta Continua (no ho diu explícitament, però va ser l'organització d'extrema esquerra on va militar l'escriptor) que ha patit condemna per culpa de la traïció d'un company. Molts anys després tots dos es retroben per casualitat fent muntanya i el traïdor cau per un penya-segat i mor. El jutge està convençut que es tracta d'un assassinat. L'obra se sustenta en l'interrogatori previ al judici i acaba sent un debat entre l'afany de supervivència individual i l'ideal de parar la mà a la humanitat. Erri de Luca es decanta per la segona opció, la de la responsabilitat envers l'altre que ja defensava en els seus anys de joventut i que continua defensant ara, quan parla dels migrants que moren ofegats a les aigües del Mediterrani. Fa poc, les seves declaracions sobre el tema em van impactar. Deia que, com a mínim, els esclaus d'abans viatjaven en bones condicions perquè eren mercaderia i havien d'arribar a port sans i estalvis; en canvi, els migrants d'ara ja han pagat d'avançada i a ningú l'amoïna si acaben alimentant el plàncton.
Quan vaig llegir Impossible em va agradar trobar-hi aquest Erri de Luca d'idees sòlides, l'home de ferro forjat que no es deixa endur pels cants de sirena del consum i l'egoisme. També em va interessar trobar-hi les seves idees sobre la llibertat d'estar sol a la muntanya, en contacte amb una natura que et porta al límit i et permet adonar-te de la teva petitesa per seguir unes lleis que estan per sobre de les lleis humanes. Hi vaig trobar a faltar l'estil d'altres llibres. Quan recupero l'exemplar, confirmo que no tinc cap frase subratllada. Al teatre no ho he trobat tant a faltar perquè aquesta manca d'aforismes que es prodiguen en altres títols aquí se supleix amb la força de la paraula dita. La mirada perduda-resignada-superior de Lluís Soler, que fa d'Erri –o del seu alter– ja compensa intensitats.
Tant al llibre com al teatre, l'interrogatori del jutge s'intercala amb les cartes que escriu Erri –o l'alter– des de la cel·la d'aïllament. Són missives d'amor generós, com no podia ser d'altra manera. Erri Alter diu a la dona que si ella vol anar amb un altre home mentre ell no hi sigui, ho acceptarà perquè s'estima la seva felicitat. “Vigila, del Clooney se n'enamorarà!”, voldria advertir-lo.
Alertes a banda, Erri de Luca és dels pocs autors admirables, no només per la seva prosa sinó per la seva capacitat de transmetre bondat a través dels llibres, perquè això sí que és gairebé impossible. No cau en la militància, la voreja; ni en la grandiloqüència, se n'allunya; ni en la cursileria, l'esquiva. Té la paraula justa perquè estima les paraules. Jo no sé què farà el Clooney ni si tot això de la dona són paranoies meves. Ni tan sols sé si recordo del tot bé aquella vetllada o estic exagerant. De fet, com ha de ser, no sé res de la vida privada de l'escriptor. Per ara, m'hauré de limitar a llegir-lo i assaborir els seus pensaments a la Sala Atrium. Us asseguro que no és poc.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
