Hedda Gabler, d'Àlex Rigola, es pot veure fins al 15 d'octubre al Teatre Heartbreak Hotel.
Li has dit que sí. Portaves molts nos seguits i tampoc no el vols perdre del tot, que ja et va bé que et distregui, que et tregui del tedi matrimonial en què t'has ficat, que et faci sentir viva. No fas res mal fet per posar una mica de pebre a la teva vida, de tant en tant, menys del que voldries, més del que et vols confessar. Li has dit que sí a quedar, li has dit que sí a anar al teatre, li has dit que sí a la sessió del diumenge al migdia. Això és el que més t'ha agradat: sempre és menys comprometedora una cita de dia que de nit.
La idea de conèixer la nova sala que l'Àlex Rigola ha obert en un hotel de Sants també t'ha vingut de gust. Sempre està bé veure llocs nous i que la ciutat estreni cultura i que sembli que tot rutlla i que Barcelona recupera el que havia estat. Ara bé: que l'obra fos un Ibsen, francament, et feia mandra. "És un muntatge de Hedda Gabler", t'ha dit, com si això t'hagués d'animar, i tu has pensat en una murga nòrdica de gent turmentada pel deure i la coherència.
Però no. T'has endinsat a la capsa de fusta que era platea i escenari alhora i, com si haguessis penetrat en una nau transportadora, t'has deixat endur per la veu de la Hedda, que era una Hedda d'ara i que per això es deia Nausicaa (Bonnín) i que per això feia aquella mirada escèptica davant del seu marit, que era el Joan (Solé), i que per això contemplava amb sornegueria als seus amants, que eren el Marc (Rodríguez) i el Pol (López), i que per això no podia penetrar en la candorosa Miranda (Gas).
T'has deixat transportar per les paraules, tan penetrants en l'hermetisme de la sala. I per damunt de totes n'han brillat unes –felicitat, tedi, diversió–, exposades, com si les haguessin penjat en una corda que s'anés tensant fins a esclatar-les. Sobretot has engolit els silencis: en ells es concentrava el desig de la Hedda, la seva por al buit, de no trobar un sentit a la vida, d'avorrir-se supinament la resta dels seus dies. Has agafat la mà del teu amant, però de seguida l'has deixada anar, debatent-te si volies ser la Nausicaa o la Miranda, si apostaves pel Joan, el Marc o el Pol.
Després has sortit de les quatre parets despullades del teatre, amb la sensació de descomprimint-te de la nau transportadora. El sol t'ha rebotat la realitat a la cara i has notat que estaves més feta, més plena i que eres, com tots nosaltres, una mica Hedda, però no gaire, i de vegades més i de vegades menys, amb aquella humana necessitat de mantenir viu el desig sense aconseguir saciar-lo mai del tot. Ara saps que a l'Ibsen n'hi deus una, o potser l'hi deus al Rigola, tant se val, un vespre d'aquests tornaràs a la nau transportadora per repetir el viatge d'anada i tornada. ¿Destí? El teu jo.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
