Text escrit arran del monòleg Un sublime error, de Jan Lauwers, interpretat a La Planeta, de Girona, en el marc del Temporada Alta. A partir del vint de novembre el fan a la sala Heartbreak Hotel, a Barcelona.
El vidre sembla inventat per fer metàfores. La seva brillantor i fragilitat donen molt de joc. Pot servir per reflectir-nos a nosaltres mateixes, que en la plenitud de la vida ens podem arribar a sentir tan brillants i alhora som tan fràgils. D'això parla el monòleg Un sublime error, de creure'ns invencibles i no ser-ho.
El personatge que ens ho revela sap de què parla. És mort i li ha agafat xerrera el dia de la seva vetlla. En literatura, als morts, de tant en tant, els entra la fal·lera de fer revelacions. Aquest, en concret, va veient com arriben amics, coneguts i no identificats fins al taüt. Veu com ploren, com beuen, com conversen i com esclaten en rialles, com si fos el grandíssim Ivan Ilitx de Tòlstoi. Es fixa, sobretot, en el seu amic, taciturn, i en la seva amiga, la racional. Tots tres formaven un triumvirat per menjar-se el món. No se l'han menjat, per sort. El món pot arribar a ser força indigest.
Tot això ens ho diu Gonzalo Cunill, que fa els tres papers alhora perquè dalt d'un escenari tot és possible. Ho interpreta –dir que ho recita seria inexacte– acompanyat d'un artefacte construït amb gerros de cristall –són de plàstic, però és igual– i superfícies de vidre. Va jugant amb els elements, canviant-los de lloc per reforçar el seu poder simbòlic. A terra hi ha tot de trossos esmicolats i, quan els trepitja, fan un crec que ens recorda de què estem parlant: nosaltres també som trencadissos.
Quan l'actor tria gent del públic perquè l'ajudin a representar els secundaris, tu ja tremoles. No t'agradaria gens que t'agafés de la mà i haver de fer el paperot davant de tothom. Tampoc no podries dir que no per no semblar una desmenjada. T'ha sorprès que, fa un moment, quan ha demanat un voluntari, un jove hagi alçat el dit i hagi sortit amb tota la patxoca. Fins i tot ha hagut de recitar el text que l'actor li anava passant en uns paperets. Ho ha fet prou bé. N'enveges l'atreviment. Tu t'hauries mort allà mateix, com el protagonista. Et sents tan fràgil com aquests gerros de plàstic que simulen ser de vidre. No saps que ets com ells: que si caiguessis, encara que t'ho sembli, no et trencaries.
Ara l'actor avança cap a tu. No en pots desviar la mirada. T'empeny cap a l'escenari. T'hi quedes una estona palplantada. No saps on amagar-te. Només veus un centenar d'ulls que et miren. No penses, no parles, no et mous. No cal. Només cal que siguis. Aquest és el missatge que dicta el mort de l'obra. Tu pots ser. Ell ja no. Aprofita-ho. Hi ha silenci, però tu et somrius a tu mateixa i t'aplaudeixes.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
