De vegades, tot no va bé

Sobre [Èxit] through the gift shop, de Carla Rovira, a la Fundació Joan Brossa.

Has sortit de La Brossa una mica estabornida i preguntant-te: ¿Què acabo de veure? La veritat és que t'espantava una mica, aquesta peça. No ets de llegir el programa abans, però en aquest cas ho havies fet, de pressa i corrents, i havies captat al vol conceptes com "gestacions normatives" i  "capacitisme" i et feia molta mandra que et llancessin una arenga. No. Qui ha aparegut a la sala –en aquest cas no semblava un escenari– ha estat una parella formada per la Carla Rovira i la Manoly Rubio i t'han demanat, simplement, que paressis l'orella. També t'han advertit que primer és la vida i que, si alguna cosa et feia sentir incòmode, les avisessis. Així, amb tota l'honestedat, com si no fessin teatre sinó que vinguessin a fer-te companyia i a cuidar-te.

La Rubio ha anat a fer de tècnica de so, de llums i de vídeo i del que calgués, i la Rovira s'ha posat una panxa i t'ha explicat la seva història: l'ensurt d'un diagnòstic preocupant quan estava de sis mesos. Ho ha fet, això sí, valent-se de recursos de la dramatúrgia: un text profund i ben escrit, uns objectes que l'il·lustraven poèticament, un ritme ben pensat. Els 75 minuts t'han passat volant i, tot i que encara no has entès el títol –a tu et remetia a un documental sobre el Banksy–, has sortit fent-te moltes preguntes i saps que les arrossegaràs alguns dies.

Voldries ajudar-les a omplir la sala perquè la seva feina s'ho mereix, així que has d'escriure sense acabar-ho de pair, conscient que aquest text teu és un part prematur. Et caldrien moltes més converses, com la que has mantingut sortint de la sala, camí de la parada de Jaume I. L'atzar ha volgut que fessis el recorregut amb dues espectadores més joves i que no eren mares. La seva visió era ben diferent de la teva. Elles han entès més bé la denúncia al capitalisme que "se'ns ha ficat dins les panxes gestants". S'han indignat més amb la "violència obstètrica": tu, cada cop que sents això, recordes que has de demanar hora a gine per a la revisió. El text t'ha interpel·lat de manera menys política i ha interferit més en la teva vivència com a dona que fa anys va gestar i es va "sotmetre" a ecos i proves, i va patir pors avançades com tota gestant des que el món es fa i es desfà. Les tres heu convingut que l'espectacle deixa un rastre molt eficaç per a la reflexió. Sospites que això és el que volien les seves creadores: parlar al públic d'aquest dolor que se sol viure en la intimitat, cosa que no hauria de ser mai l'equivalent a viure'l en la culpa, la vergonya ni la solitud.

"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.