Text escrit arran de Coralina. La serventa amorosa, de Carlo Goldoni, en la versió d'Oriol Broggi i La Perla 29. Al Teatre La Biblioteca, de Barcelona, fins al 28 de juliol.
–Jo passo. Em quedo a casa.
–Tu vens i ja n'hi ha prou de tanta murga!
–És que mare...
Sí, hi has anat. Tens 14 anys i has acompanyat la teva mare al teatre perquè és el seu aniversari i aquesta és la vostra tradició particular. Potser l'any vinent ja no t'hi podrà obligar. Seràs un any més gran, un any més malcarada. Les dues ho sabeu.
Això sí, ni de conya has cedit a posar-te el vestit i ara el cul se t'enganxa a la butaca per culpa d'uns pantalons massa curts. No saps ni què aneu a veure. Llegeixes al paper que "les comèdies de Goldoni neixen en un moment de canvi, i elles mateixes representen un canvi importantíssim per al teatre", i bla-bla-bla i quina pua que t'espera!
La mare t'explica que la cosa va d'una serventa, que és molt llesta, i tota sola aconsegueix desemmascarar la madrastra del seu amo, que es vol quedar amb tota l'herència. No vols que la mare et foti la xapa davant de tothom. Et sembla que es fa la intel·lectual, sobretot quan ha dit la commedia dell'arte, com si sabés italià. Vergonya aliena. Tot et sona d'un ranci! ¿Serventa? ¿Madrastra? ¿Amo? ¿Whaaat? Fa molts anys que has deixat enrere els contes amb madrastres dolentes. Tu ja ets gran.
Al paper llegeixes una altra frase que et torna a semar: "I voldríem que tot fos amable i dolç com una cançó d'estiu que t'acarona". Cursilada en marxa, i és pensar-ho i tot es torna negre i una música clàssica i una veu saluda el públic, que sou tu i una massa informe de gent que no entens que decideixi anar al teatre per voluntat pròpia o ¿és que potser tots tenen mares que celebren l'aniversari? No ho descartes.
A escena hi apareix un vellaco disfressat d'antic, però no entens per què les seves paraules t'atrapen i, quan apareix aquella serventa tan llesta, tu ja fa estona que l'esperes. LOL. Has rigut més d'una vegada, diluïda en la massa amorfa. No ho has pogut evitar i ara el que més vols en el món és que la Coralina se'n surti amb tot el jaleo en què s'ha ficat perquè ella és llesta, com tu; és bona, com tu; és divertida, com tu. Tu ets la Coralina. I que heavy quan el paio aquell tan semat, el fill de la madrastra, ha començat a parlar com els teus amics, fent els mateixos gestos. ¿No t'ha dit la mare que tot això passava al segle XVIII? Ni de conya! Això està passant ara i tu t'has alçat amb la massa amorfa a aplaudir, com una més. Aquests perles ho han petat.
–T'ha agradat? –et diu la mare.
–Nye.
Totes dues sabeu que sí, i que a la mare li has fet el millor regal d'aniversari i que, sense saber-ho, també te l'has fet a tu mateixa: d'aquesta n'has sortit més llesta, més bona, més divertida, més Coralina. ¿Segur que esperaràs un any, a tornar al teatre?
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
