Sobre l'obra Llegat, de Daniel J. Meyer, dirigida per Montse Rodríguez Clusellavista. Al Teatre Akadèmia fins al 2 de juny.
Una mare, un fill i la fabricació d'un bon record, d'això va el que acabes de veure. La mare necessita teixir-lo, el fill el conservarà tota la vida. L'únic que els cal és una furgoneta i un altre petit detall: temps. T'ho han explicat Àngels Gonyalons i Pau Oliver dalt d'un escenari i, per fer-ho, han ballat, han begut, han anat en patinet i no han parat quiets. Bé, sí: s'han aturat en els moments en què s'adonaven que, per construir un bon record, cal assaborir-lo. Aquest és el gran aprenentatge que subratlla la directora Montse Rodríguez Clusella a partir del text de Daniel J. Meyer. Ha extremat el contrast de ritmes: des de la intensitat de la transgressió eixelebrada fins a la calma de la contemplació que ens ajuda a fixar la vivència dins dels nostres caps, com si fos una permanent que ens va per dins, el pentinat definitiu de la nostra existència.
Hi ha algú altre, en tot plegat: el Marc Pociello, un tercer en discòrdia i en concòrdia. El qui no s'hi ha de ficar. L'amant inoportú i que alhora és còmplice. El qui ens recorda que la vida ens arrossega. Al dia a dia no li agrada que ens esmercem a teixir records. Només ens ho podem permetre en casos extrems. És com si la nostra voluntat no hi tingués res a dir. I aquesta és la pregunta que ens planteja el dramaturg: ¿Estem sobrevivint o vivint? ¿Serem algun dia prou conscients que això, tard o d'hora, s'acaba?
Ara surts del teatre i t'ho penses perquè el bon teatre serveix per endur-te'l a casa. T'estires al sofà i contemples la llibreria. Fa goig. Ocupa tota una paret. En aquell moment tenies un sou i et vas dir que res d'ikees. Te la va fer un fuster a mida. Per a tu és tota una vida dedicada a l'ofici d'escriure. Per a la teva filla serà una nosa. Saps prou bé què és buidar la casa dels pares, enyorar allò que vas llençar enmig del corre-cuita, estabornida per la pèrdua i els tràmits, però avui t'adones com mai que els records no es llencen. S'invoquen i es revifen. Reapareixen imprecisos, juganers, molts cops tramposos i, si hi ha sort –o teràpia–, deslliurats de retrets. De la mare tens una cançó en alemany. Del pare, unes sardines a la brasa. ¿Què tindrà la teva filla, de tu? El crit "he de" en lloc de "tinc que"; els auriculars compartits al súper escoltant Las ruinosas; les corredisses a l'aeroport de Bristol. No seran les novel·les, encara que de vegades tens la temptació egòlatra de pensar si la Julia seria la Julia sense el poema.
D'acord, Meyer, aquest estiu llogarem una furgo, però ¿on llogarem el temps, la voluntat i la força per construir un nosaltres? Potser en una altra vida tindrem prou fills per fer-ho bé mentre ens despreocupem de la sobrepoblació del planeta. Aquesta és una altra història. Ara has d'entrar a Rentalcars i trobar la camper. Aquest vespre has entès que t'enduràs el model més petit, per poder respirar complicitats ben compactes.
