Sobre Tots ocells, de Wajdi Mouawad, coproduïda per La Perla29 i el Festival Grec, sota la direcció d'Oriol Broggi.
Fa dos dies que has anat al Teatre La Biblioteca i encara et remou la peça de Wajdi Mouawad. No és el primer cop. Ja sabies que passaria. El dramaturg sempre ho aconsegueix, però aquesta vegada et feia mandra. Tres hores i mitja, deunidó. Ja et podrien haver avisat, les amigues, quan van comprar l'entrada. Després ho vas haver de reconèixer: et van passar volant, com els ocells que il·lustren les parets de l'escena.
De fet, encara no han passat, aquestes hores. Les arrossegues des que dimecres vas presenciar com la sala es convertia en un nus, un concentrat de silenci reverent. S'hi invocava el drama d'una guerra actual: una noia palestina, un noi jueu, tots dos estudiants brillants a Nova York, i un viatge a Israel que no haurien d'haver fet mai.
Mouawad sap concentrar el dolor del món, escopir-nos la Història a la cara, assenyalar rancúnies. Fa que recorrem al consol més bàsic com a únic bàlsam possible, i sempre reserva un moment clau per tornar a Sabra i Xatila, i a la matança de milers de famílies refugiades, el seu drama, el que no vol que s'oblidi. Aquests topònims ens haurien de fer tant mal com Auschwitz. ¿Amb quina balança es poden mesurar les ignomínies?
Ara ets a casa i sents el xiscle de les orenetes. Han tornat, com cada primavera, i han fet niu al pis de dalt, on el pintor que no pinta hi té el taller que no trepitja. És un xiscle histèric, inquietant, que dona un toc selvàtic a l'Eixample. Avui aquesta cridòria alada et retorna a l'obra de Mouawad i als crits injustos dels fanàtics. Hem de fer tot el possible perquè no ens envoltin les aus rapinyaires, però ja en sentim la remor que s'acosta. ¿Què fem quan l'odi acumulat és tan gros que l'amor entre dos joves amants no pot sobreviure?
Tots volem històries alegres, experiències plaents, finals feliços. Costa mirar el món de cara, però de vegades el teatre ha de fer mal, esqueixar-nos l'ànima. Odi té només tres lletres. Pau també en té tres, i hi ha valents que encara s'atreveixen a pronunciar-les. L'instant de silenci abans de l'ovació és la recompensa.
