Text escrit arran de l'obra A Macbeth Song, dirigida per Oriol Broggi, amb el grup musical The Tiger Lillies i els actors Enric Cambray, Màrcia Cisteró i Andrew Tarbet. Produïda per La Perla 29, es pot veure fins al 13 d'abril al Teatre La Biblioteca.
El més difícil encara! L'impossible fet realitat! Una proesa de les arts escèniques! Els de la Perla 29 ho han aconseguit: que sortim d'un Macbeth feliços com uns anissos. Sí, d'un refotut Macbeth, el rei dels horrors, en sortim de bon humor i tot és per culpa dels The Tiger Lillies. Els londinencs, amb la seva ironia descarada, trenquen la dinàmica de la gran tragèdia i les paraules punyents s'estronquen, s'apaguen, es fonen al ritme d'un cabaret. Sí, hi ha la lletra i és terrible. La voluntat de Shakespeare no desapareix. Al contrari: el contrast reforça el seu missatge. La caricatura aconsegueix que incomodi menys i, tot i així, ens deixi tocats, però no enfonsats del tot. Hem de reaccionar. Be awake.
Som fills de l'ara i de l'aquí. La traïció, l'assassinat i l'ambició desmesurada es mantenen en plena forma, però les tenim tant a l'abast que ja no ens commouen, com si haguéssim renunciat a ser humans, condemnats a renéixer a imatge i semblança de les màquines que ens guien. Al teatre hi arribem després d'haver vist la devastació de Gaza, d'haver sentit l'última bestiesa de Trump, d'assistir a la degradació del planeta i, dalt de l'escenari, ens serveixen tots els ingredients: tenim una Lady Macbeth, paradigma de la maldat manipuladora de les dones (pobres dones, quanta feina que se'ns gira per treure'ns prejudicis del damunt); tenim un rei Macbeth, encarnant la puerilitat del mascle que ambiciona el poder terrenal (com els qui ara governen el món); tenim un Banquo, l'ingenu que encara confia en l'amistat (desventurats mortals, ¿com suportar tot sols aquesta vall de llàgrimes?) i tenim les bruixes, que ens enganyen dient la veritat amb les seves dark prophecies, una impossible paradoxa d'aquest text magistral.
Ah, sí, m'ho deixava: també ens tenim a nosaltres, és clar. Som el públic, el respectable, emmirallat en un drama que ja coneix o que, com a mínim, li sona, perquè els clàssics are in the air. Som els qui ho assaborim i acabem cantant, amb aquella alegria, que “l'infern és buit i els dimonis són tots aquí”. Aquí, a fora, descontrolats, campant al seu aire, ben bé com si tornéssim als alegres anys vint per seure en un cabaret berlinès, en penombra, les copes dringant just abans del gran desastre. I jo, que m'he comprat el disc enduta per l'eufòria, tot i que no tinc reproductor de cedés.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
