Text escrit arran de veure Sísif fa o no fa, de la companyia Indi Gest. Autor i director: Jordi Oriol. Al Teatre Lliure de Gràcia fins a l'11 de febrer.
Feia temps que no reies tant en un teatre. L'obra t'ha enxampat amb ganes, fins i tot abans que comencés, quan has entrat al Lliure i has parat l'orella, com fas sempre. El grup de davant organitzava una festa; al costat, una àvia explicava a la neta el mite de Sísif –allò de pujar la pedrota un i altre cop per un pendent fins que rodola–, i a l'altra banda hi tenies una parella que tenien unes ganes boges que s'acabés la funció per anar cap a casa. El seu desig era tan gros que electrificaven l'aire.
L'obra encara no havia començat i ja era plena de promeses: l'escenari estava farcit d'objectes, com si es tractés del taller d'un geni boig. Hi havia ventiladors, rails, prestatgeries, capses amb porexpan, pilotes, politges, un globus enorme. I tu t'has entretingut a pensar de què serviria tot aquest dispendi d'artefactes, com si a Brossa li hagués caigut la llibreta de notes. Després has comprovat que en alguns casos l'has encertada, val a dir que en ben pocs perquè l'efecte sorpresa ha estat apoteòsic.
Just abans de començar, has tingut por que t'agafés tos i un desconegut t'ha donat un halls extraforte sense sucre. Això encara t'ha posat de més bon humor i, quan ha sortit el Carles Pedragosa a dir el seu monòleg, ja hi has connectat de seguida. El tema val a dir que et va força. Ens convidava a una reflexió sobre la inutilitat de l'esforç o així te l'has presa tu, que portes uns dies ben farta de treballar tant i guanyar tan poc, amb l'excusa que, el que fas, ho fas perquè t'agrada. T'ha espantat la pregunta de si tens prou talent, sobretot perquè fa anys que sospites que la resposta és que no, però, tot i així, has de continuar cap amunt, amb el pes de l'obra a sobre, fent el que s'espera de tu, desafiant la gravetat.
¿Val la pena donar-ho tot, un i altre cop, amb la certesa que tornaràs a caure? Has estat temptada de començar a dialogar amb el Pedragosa, desafiant per fi la quarta paret. Volies dir-li com et sents. Tu també ets una Sísif del nostre sistema que tot ho xucla i ho vomita i et fa passar de moda sense quedar-se mai amb l'essència de res, perquè l'essència és massa forta, massa pudenta, indigesta. Aquí és quan t'has ennuegat amb el halls i per poc no l'escups sobre els qui fa una estona planificaven una festa amb una frivolitat indignant, com si no tinguessin res a fer, cap pedra per pujar pel pendent. Mandrosos, els hauries cridat, reivindicant els esforçats.
T'has aturat a temps perquè alguna cos t'ha fet riure i, al teu voltant, hi havia altra gent que reia. Molts, amb els jocs lingüístics marca de la casa; menys, amb les referències filosòfiques i literàries; tots, amb les sortides inesperades aportades pel desplegament d'objectes que convidaven a la pura pallassada, estil Dr Franz de Copenhaguen. Ha estat curiós om ha acabat tot plegat, i no ho diràs perquè no vols aixafar la guitarra a ningú, però la música hi ha tingut molt a veure.
Després d'aplaudir, dreta, has sortit al hall encara amb el halls ben contingut dins la boca, no fos cas que l'escopissis sobre d'algun desgraciat que perd el temps. Has googlejat Jordi Oriol, el nom del director i dramaturg o creador o com es digui quan no es tracta de teatre de text, sinó de teatre híbrid (es veu que en diuen així). Ara miraràs de retenir-lo en la teva memòria saturada. T'ha fet riure a cor que vols i això feia massa anys que no et passava. Així que has tornat a casa caminant, ventilada. ¿Què faràs aquest vespre? Tornaràs a carregar la pedra, és clar, sabent que mai no et tornarà a ser tan lleugera com quan la comparteixes amb altres sísifs tan tenaços com tu.
