Text escrit arran d'En mitad de tanto fuego, el monòleg escrit per Alberto Conejero, interpretat per Rubén de Eguía i dirigit per Xavier Albertí al Teatre Akadèmia.
Al diari del bar on esmorzes, acabes de llegir la crònica d'un passeig que han fet Plàcid Garcia-Planas i Jonathan Littell per Babyn Yar, el racó de Kíev on els nazis van assassinar 110.000 persones. Just a sobre s'hi ha construït un bloc de vint-i-cinc pisos mentre la guerra amenaça la ciutat i Zelenski va pel món demanant armes per al seu pla de la Victòria, que no de la Pau. Quan el periodista comenta a l'autor de Les benignes que no li sembla que sigui una persona optimista, Littell respon que és impossible ser-ho: “Estem destruint el planeta tant com podem i a ningú no li importa una merda... Sempre igual, Ruanda, Bòsnia... Gaza”.
Deixes l'entrepà a mitges i plegues La Vanguardia mentre et retorna la frase que et batega fa dies dins del cap: “Seguimos hablando de la guerra de Troya porqué todavía sigue ardiendo”. La vas escoltar fa uns dies en el monòleg, o més ben dit poema, d'Alberto Conejero, que interpreta Rubén de Eguía sota la direcció de Xavier Albertí, al teatre Akadèmia. Tu estaves asseguda a la dreta de l'escenari, a primera fila, una mica molesta per la moda d'impregnar les sales amb una boirina per crear atmosfera, com si enyoréssim el temps en què es podia fumar. A tu aquest efecte fantasmagòric et fa venir tos i, per sort, tenies un halls de llima llimona que de l'àcid et va passar al dolç i del dolç a l'amarg, com si el caramel fos capaç de transformar-se en consonància amb les paraules que escoltaves. I és que, aquell dia, podies notar físicament com et penetraven el desig, l'odi i la desesperació de Pàtrocle, l'amant d'Aquil·les, l'enamorat que perd la vida en la batalla per salvar el seu heroi, “mitad hombre, mitad dios, como es siempre un amante”.
Conejero ens demostra que el crit d'Homer a la Ilíada no ens queda gens lluny, mentre ens avisa que ha vingut a rebentar eufemismes. Ho aconsegueix amb un text radical sobre una condició humana força miserable que, com a Littell, no ens permet ser gaire optimistes.
¿Per què als mascles els atreuen tant la glòria, l'honor, la pàtria, el poder, si ja al poema més antic de la literatura (visió europeista, ho sé) se'ns adverteix que tot això ens porta directes a la desgràcia? Mira que en són, de tossuts! ¿Encara no han après que la guerra no és mai la solució? No portem fills al món perquè acabin ensangonats en plena joventut. Quina feinada inútil, criar soldats.
La lliçó de Pàtrocle repetida a tort i a dret, ignorada en la mateixa mesura, és que més val viure l'amor en una cova perduda que deixar-se entabanar per les manipulacions que ens porten a l'odi, si no acabarem en mans dels qui ho volen tot i ens quedarem amb no res. Fa més de dos mil anys que Troia continua en flames, sí, i des de la poesia no deixarem d'intentar apagar-les. ¿Aconseguirem algun dia acabar amb tanta guerra? Si ara tingués a mà aquella emoticona d'una dona amb jersei de coll alt blau i els palmells de les mans estesos a banda i banda, és la que posaria. Hi ha preguntes que no es poden respondre amb paraules. Un no resignat seria massa dolorós.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
