Text escrit arran d'El Fingidor, un espectacle de Pep Tosar a partir de la vida i l'obra de Fernando Pessoa. Al Teatre Romea, de Barcelona, fins al diumenge 25 de juny del 2023.
Hi ha regals inesperats. Quan aquest vespre he tornat a casa, un veí m'ha portat un grapat de mongeta tendra que ha cultivat al balcó:
–Té, per a tu! –m'ha dit, tot brindant-me la verdura com una ofrena. M'he sentit deessa africana.
A la pantalla del metro, acabava de veure que les partícules PM10 de contaminació atmosfèrica han arribat a cotes alarmants. Em miro les mongetes de l'Eixample amb certa desconfiança mentre tanco la porta després d'un gràcies diví i em pregunto: Qui soc?
No, no he embogit. Són coses que passen quan una torna del teatre. Tinc la veu del Pep Tosar enganxada a la pell, les paraules del Fernando Pessoa regalimant-me pel cap i la melodia de la Joana Gomila cantant He's a real Nowhere Man, heptasíl·lab a mida per al poeta de Lisboa. Em poso la cançó, però els Beatles la destrossen. Jo vull tornar a sentir la Gomila, en la seva presència escènica, magnífica, nítida. Cap contaminació li enterboleix la veu.
Mentre vaig tallant les cues de la beina (només les de l'extrem que s'enganxa amb la planta) penso que hi deu haver una paraula més precisa que no pas cua. Em sona peduncle, però no és ben bé això i és una paraula horrible. És gairebé tan horrible com desassossec, que és com si se t'apropés una serp amb males intencions. Ves que no sigui això, El llibre del desassossec, la gran obra de Pessoa. El vaig llegir fa anys i no en recordo res. Aquests dies he estat furgant entre els seus contes. No m'han agradat gens.
Mentre cuino, tinc la porta del balcó oberta. A la nit, les obres d'aquesta ciutat capgirada s'aturen, però el soroll és etern. Pessoa diu que hi ha poesia en el soroll d'un cotxe al carrer. I un be negre! Potser ho va dir en un rampell futurista dels seus, per tot seguit negar-ho i convertir-se en un comptable somiador pels carrers de Lisboa, fastiguejat en una ciutat sorollosa i calorosament perduda.
Les cursives són les notes que he pres, a les fosques, al teatre. Hi ha paraules que s'han encavalcat les unes amb les altres i ara són il·legibles. Han quedat suspeses a l'aire de la platea amb les partícules PM10 ventilades per la Gomila. M'agradaria tornar a rescatar aquests mots per reconciliar-me amb el poeta. Ja no es pot. Tot és i no és. Oi, Real Nowhere Man?
La mongeta ja bull. Desprèn l'aroma de casa, de mare, que reconforta del desassossec. Pessoa sent una brisa marina al seu endins. Jo sento una aroma de mongeta tendra amb partícules contaminants. Tots dos patim el gran silenci com un Déu que dorm. Abisme. D'acord, Fernando o Ricardo o Álvaro o qui siguis, és millor el soroll d'un cotxe al passeig de Sant Joan que aquest silenci que tant pesa.
M'entaulo. El verd lluent al plat. El record. L'agraïment al veí, encara latent. La veu de la Gomila. La del Tosar declamant un vers, un vers que vull evitar, un vers a l'amic mort, suïcidat, el vers que aconseguirà que torni a Pessoa:
Tu i jo érem un diàleg en una sola ànima.
I jo degustant l'ofrena sense poder ser deessa africana, respirant pols, cendra, sutge i metalls de 10 micròmetres, amb l'únic consol de les paraules.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
