Text escrit arran d'El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc. Monòleg de Josep Maria Miró, interpretat per Pere Arquillué i dirigit per Xavier Albertí, al Romea.
–Ho vull deixar, sí, cada cop m'adono més que no som compatibles.
–Però, si em vas dir que després de l'estiu tornàveu a intentar-ho! ¿Quant heu durat? ¿Quatre dies? Dona-li una miqueta més de marge, dona. Si és que se us veu tan feliços.
–Se'ns veu feliços a Instagram, com tothom, però, en presencial, com si diguéssim, una merda. S'ha acabat: l'altre dia va passar de taca d'oli. Està decidit.
–Explica't!
–Vam anar al teatre, al Romea.
–¿A veure el Cadàver que s'ha trobat tan maco ell?
–El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc.
–Sí, això. Amb el Sergi López.
–Amb el Pere Arquillué.
–Un text del Galceran, ¿oi?
–No, de Josep Maria Miró i, abans que la caguis, dirigit per Xavier Albertí. El cas: que hi vaig anar, amb ell, amb tota la il·lusió de compartir una experiència potent. Jo ja l'havia vista i m'havia colpit, tota aquella història sòrdida sobre el noi mort i tota aquella opressió de poble petit i els rumors i la mala fama i els abusos...
–Dona, podries haver triat una activitat més alegre, ¿no? Un bingo, un karaoke, anar a ballar, esbargir-se una mica...
–Això és el que ell hauria volgut. Una experiència gastronòmica, uns gintoniquets i al llit, sobretot, al llit. No, jo volia que féssim alguna cosa més heavy.
–Vaig llegir que aquesta obra és un viatge a la metafísica del desig. Pas mal.
–Ni idea. El cas és que després d'una hora i mitja llarga de monòleg, amb aquell desplegament de veus que fa l'Arquillué, ell, tot solet a l'escenari, sense cap ajuda de pampallugues ni parafernàlia, amb només aquell fil narratiu que va avançant, que ara desplega un secret, que ara porta a una sospita, que ara et recorda a no sé què i a no sé qui, ¿saps què em va dir, ell, amb tota la seva patxoca?
–No.
–Que s'havia avorrit com una ostra.
–Tot són gustos.
–¿Gustos? És un frívol, tia. Em va dir que ell era més de cinema d'acció, que volia anar a veure aquella de la bomba atòmica.
–Ah, ¿la del Murakami? ¿Rapsòdia d'estiu?
–Rapsòdia a l'agost, del Kurosawa. No, nena, no, això em donaria certa esperança. La de l'Oppenheimer dels pebrots!
–Jo soc més de la Barbie.
–Però que s'avorrís no va ser el pitjor. El que més em va molestar va ser un comentari idiota que va deixar anar mentre aplaudíem, drets, amb la resta de públic, tots emocionats pel que acabàvem de veure.
–¿Quin?
–Que era increïble com una persona podia recordar tant de text, com si després de veure jugar el Messi un elogiés que corri tres quarts d'hora seguits tenir flato.
–Deuria voler dir una cosa positiva. És un bon noi i simpàtic i sempre va molt ben vestit... Conversa, això sí, en té poqueta. Mira, ara que ho dius, la de l'Oppenheimer, jo també la vull anar a veure. ¿I si em dones el seu mòbil?
–¿¿¿What???
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
