Text escrit arran de La Majordoma, al Teatre Heartbreak Hotel, amb Rosa Renom dirigida per l'autor de l'obra, Josep Maria Miró.
Hi ha una imatge que t'ha quedat incrustada al cervell: una dona té en braços una daina atropellada que, de sobte, reviscola i s'allunya trotant cap a la foscor. És el que fa la protagonista de La majordoma: revifa, escup quatre veritats de les grosses a la cara d'un marit abandonat, i retorna cap a l'amargor. La seva història implica endinsar-nos en un bosc de rancúnia on el perdó no és possible. Només la bellesa li pot donar un respir, una bellesa que l'ambició desmesurada i la prepotència de l'home no saben ni tan sols detectar ni, encara menys, assaborir.
Aquest vespre, Rosa Renom t'ho ha explicat amb un despit intens. L'has entesa, l'has jutjada, has empatitzat amb ella, t'ha despertat pietat, voldries escridassar-la i abraçar-la alhora. Has pogut veure la víctima ajaguda a terra, patint; la mare retrobant-se amb el fill que va deixar enrere quan era una criatura i la dona enamorada observant l'amant que es banya en un gorg. Tot això ho has vist perquè les paraules t'ho anaven desgranant davant dels ulls. Has acumulat uns quants perquès del seu comportament, també. T'ha sacsejat. Potser fins i tot t'ha sacsejat encara més gràcies al testimoniatge recent de Gisèle Pelicot. L'heroïna real ha il·luminat l'heroïna de ficció i això són casualitats, coincidències encertades, regals per als autors que van per la vida amb l'antena posada, com Josep Maria Miró.
I tot plegat amb el mínim dels mínims: a l'escenari del Heartbreak Hotel hi has trobat només l'actriu, vestida de negre, entre parets negres, i difosa per la maleïda boirina que ara s'estila i que a tu et fa tossir. Punyeta, et recorda el fum. Quina ràbia tossir al teatre quan el dramaturg s'està lluint a cada paraula! Quin plaer una sala tan petita que permet una especial complicitat entre actriu i públic, sobretot quan cauen els silencis a plom.
Aquest és el segon text del tríptic de l'epifania que Miró va començar amb El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc. La vas anar a veure al Romea, fa dos anys, i en vas deixar testimoni en aquestes pàgines. Recordes que t'hi va acompanyar un paio que va fer llufa. Aquest cop, hi has anat sola. No hauries suportat que el teu acompanyant només fos capaç d'elogiar la capacitat de memòria de l'actriu, com ja et va passar amb aquell manso. «La gràcia no és aquesta sinó tot el que diuen i, sobretot, com ho diuen», li hauries volgut contestar aleshores. O podries haver respost amb una frase de La Majordoma: «La bellesa i la paraula ben dita mouen el món». No saps si és cert, però així ho voldries. Que quedi com un desig entre tanta ràbia.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
