Text escrit arran de Ramon, obra de Mar Monegal, interpretada per Francesc Ferrer a la Sala Atrium.
Pateixes la ràbia de qui no arriba a final de mes, tot i treballar en una feina essencial (ets mestra); pateixes la solitud de qui mira els amics per Instagram perquè no té temps de quedar per fer una cervesa presencial; pateixes la frustració de la usuària de Renfe, quan cada diumenge comproves que el tren és curt i el viatge llarg; pateixes que el teu pis sigui tan petit i t'hagis de plantejar compartir-lo; pateixes perquè no trobes qui cuidi la mare, que és gran i ja no pot viure sola... Pateixes i paeixes, però de tant en tant també vomites. No pots més.
No entens com és que no ens hem ofegat tots plegats en un vòmit col·lectiu fruit del creixent Estat del Malestar, com és que ens prenem cada nou sotrac amb aquesta passivitat tan mansa, i tems que sigui cert el lema revolucionari de "com pitjor, millor". ¿Encara hi ha d'haver més puteig: sous més baixos, pisos més minsos, trens més curts? ¿Només així direm prou? Però ¿a qui l'hi direm?
Com sempre, el teatre és la teva medicina, així que arrossegues els peus cap a la Sala Atrium per escoltar la vomitada del Ramon en forma d'un monòleg que va rebre el premi de la Crítica al millor text del 2019. T'explica que està fotut perquè té quaranta anys i l'ha deixat la nòvia i ha perdut la feina de la seva vida (és actor) i ha de tornar a viure a casa dels pares. I mentre rebobina, es produeix un miracle (la màgia del teatre, en diuen els cursis): entre tant de patiment, et petes de riure.
Has aconseguit sortir del teu melic durant vuitanta minuts, gràcies a aquest minimusical en què Francesc Ferrer interpreta diferents papers d'un mateix desastre: la seva vida escarransida. Al dictat de la dramaturga, Mar Monegal, l'actor compagina la narració, el diàleg i les cançons a la guitarra, i ens va desgranant un personatge remimat, inepte per assumir responsabilitats, infantilitzat, submís, ben bé l'encarnació d'un usuari de tren curt, pis petit, cartera buida que comença fent la rebequeria davant dels espectadors (amb tanta naturalitat que hi ha qui li contesta) i acaba mostrant-nos que tard o d'hora ens hem de fer grans, assumir el nostre paper al món, conformar-nos o rebel·lar-nos, si cal.
Surts del teatre millor del que hi has entrat i no perquè, com passa amb els realities de pa sucat amb oli, hagis comprovat que la teva vida és igual de miserable que la de qualsevol mindundi, sinó perquè has vist que cal reaccionar sempre, no abaixar la guàrdia, bandejar les pors avançades. Aquesta és la diferència entre l'entreteniment estabornidor i la reflexió escenificada. Gràcies, Monegal i Ferrer. Ens hem de fer molt sàvies perquè pinten molt bastos. Si voleu anar al teatre aquest Nadal, preneu-ne nota.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
