Text escrit arran de La forma de les coses, de Neil Labute, traduït i dirigit per Marc Rosich, i interpretat per Jordi Andújar, Francesc Marginet, Laura Porta i Rafaela Rivas. Vista a la Sala Versus Glòries.
Ahir vas tenir un miratge. Més: t'hi vas endinsar com qui es llença a la piscina. Vivies en una ciutat plena de petites sales de teatre on s'hi feien obres de les bones. Sempre estaven plenes. Després de la funció, el públic conversava amb l'autor, el director d'escena, els actors i, entre tots, en treien l'entrellat i el suc, i decapaven la lectura. Tots els diners per a les grans infraestructures culturals desaprofitades anaven a parar a aquests grupuscles de resistència. L'activitat creativa ja no es feia amb una sabata i una espardenya. Es consolidava amb dues sabates de plataforma, contundents, ben enllustrades, fetes a mida, com als països desenvolupats –si és que n'hi ha– i l'espardenya havia anat a parar a la brossa, desfilada de tant feta servir. A la brossa, sí, per sempre, amb les pells de mandarina i el marro de cafè.
Tot aquest deliri era fruit d'una experiència: anar a veure La forma de les coses, del dramaturg Neil Labute, sota la batuta de Marc Rosich, i interpretada per Jordi Andújar, Francesc Marginet, Laura Porta i Rafaela Rivas. ¿On? A la Versus Glòries. ¿Quan? El dia que s'hi feia un debat postfunció.
Així havies conegut la història de dues parelles joves en un "poble de merda" dels Estats Units. Dos es volien casar per formar una família com cal i, els altres dos, volien... bé, no ho tenien tot tan clar perquè es movien pel camí del risc.
Tu no estaves gens d'acord amb la tesi de Labute, que t'havia semblat conservadora: ridiculitzava l'art performàtic i enaltia el personatge més cafre que, si l'obra no hagués estat de principis de segle, segur que hauria votat Trump. El posicionament de partida encara et regirava, encara que el final t'havia sorprès, és clar. ¿Qui s'havia d'imaginar que les coses acabarien així? I t'hi havies ficat de ple gràcies a una interpretació molt treballada i a un ritme, uns diàlegs i una música que t'havien atrapat.
A l'hora d'aplaudir estaves indignada per la tesi, però ja és això, el que pot passar, quan els dramaturgs fan bé la seva feina. La reconciliació vindria després: quan els entesos (una psicòloga inclosa) t'explicarien algun afegit que no sabies, quan algú del públic estaria d'acord amb tu, quan algú altre discreparia de ple, obrint una nova possibilitat, i entre tots practicaríeu allò d'escoltar a l'altre, allò d'argumentar amb calma. Sí, alguns cops pot arribar a passar.
A la sortida, en la nit calmada d'una zona sense bars, passejaves fins a casa, arrossegant preguntes sobre l'amor, sobre la crueltat, sobre els límits de la creació. Retenies una frase de l'obra: "El meu professor m'ha dit que l'art ha de canviar el món", i sobretot no volies sortir del teu miratge, refugiada en les hores fosques, quan tot és possible i la forma de les coses pot adoptar una aparença inesperada, diferent.
