Text escrit arran de veure Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard), de Gabriel Calderón, interpretada per Joan Carreras, a La Villarroel, Barcelona.
Surts del teatre amb la sensació d'haver rebut una dutxa de saviesa. Tems no ser capaç de retenir-la en la teva minsa memòria. Al vestíbul, topes amb una tauleta amb l'edició del text. Fas cua, una cua civilitzada de targeta i datàfon. Pagues els 12 eurets i emprens el camí cap a casa, Consell de Cent pacificat enllà, amb la sensació que el miracle ja s'ha produït i el Nord del poeta és aquí, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, etcètera.
T'asseus en un banc, entre escocells regats pel veïnat, els escolars i les bibliotecàries. Et ve un aroma reconfortant de planta seca i paviment permeable. A pocs passos, una parella d'adolescents comparteix un Monster comprat al Condis de la cantonada, un pare separat ventila la criatura en bicicleta rosa, per fi l'indigent té taula on seure. I tornes al text de Gabriel Calderón, traduït per Joan Sellent, editat per Arola, encara amb el ressò de la veu de Joan Carreras. Llegeixes:
Cossos en altre temps prestos per al combat
Músculs endurits a cops d'espasa i escut
Pells on s'escrivien les glorioses històries de les batalles
i les ferides guanyades
Ara s'ofeguen en perfums d'actors famosos
En colònies i desodorants sense alcohol perquè la pell no se'ls irriti
I et tornes a mirar els adolescents, el pare separat, la criatura, l'indigent, i et fan una mica d'angúnia, com si fossin de fireta, com si t'haguessis despertat del teu particular Show de Truman. En aquest moment, hauries de llençar el llibre, a la superpaperera de la superilla, fora, fuig, s'ha acabat, però no ho fas. Continues llegint perquè la intel·ligència t'atrapa, perquè ets una maleïda masoquista intel·lectual:
I aquí tenim aquesta pugna eterna entre cervell i cor
que en temps d'esdeveniments anodins és
àmpliament guanyada per aquest
petit motoret sobreestimat del tòrax
i en recompensa, com una droga barata, ens fa sentir
que som capaços de tot,
que som gegants, que som atractius i eterns i que fem
surf per sempre damunt
l'onada de la felicitat
Alces la mirada del text: els del Monster ja han marxat; la criatura es resisteix a deixar la bicicleta i marraneja; et fa vergonya mirar l'indigent.
Pietat?
Res de pietat?
No necessitem la pietat
Només es necessita un actor
L'actor
(...)
Que trobi un espectador que s'apiadi de la seva guerra
Un espectador, un de sol
I, en aquest banc pacificat, d'un lloc pacificat, d'una ciutat pacificada, d'un continent que fa la guerra enviant armes sense soldats, tu vols ser aquest espectador.
Un espectador que no vulgui entretenir-se
Que no vulgui divertir-se
Que no vulgui ni màgia, ni somni, ni mirallets de colors
Ara estàs sola, al banc, ja és fosc. Tanques el llibre. El llegiràs en veu alta a algú que estimis quan estimis algú. És valuós. T'ha recordat que això és una guerra, una guerra contra l'estupidesa generalitzada i que anar al teatre, en vespres com el d'avui, és brindar batalla.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
