Text escrit arran de veure La última cinta de Krapp, de Samuel Beckett, al Teatre La Gleva.
N'hem dit chupitos. En diuen shots. Potser hi ha algun tenaç que en diu xarrup. Didalet, per la seva cursileria, no ha fet fortuna a les tavernes. El cas és que és això el que necessitaves ahir, però et calia en la modalitat teatral: una hora de funció concentrada, que t'entrés potent al cos, directa al cervell, cremant-te l'esòfag. Vas triar bé. Un text de Samuel Beckett mai no falla. Dit al Teatre de la Gleva és garantia d'espai petit i pura resistència. Dirigit per un veterà de soca-rel com el Jordi Coca et fa el pes. Interpretat per un actoràs com Francisco Ortega rebla el clau.
Tot es fa fosc, l'home apareix per la porta que s'entreveu al fons. Plou. Torna a casa. Està sol. És vell. De fora li arriben les vides felices de la veïna que riu, d'un que toca el violí. La senyoreta McGlome avui no canta. ¿Per què? No ho sabem. El món gira ja sense el vell. Un cop va tenir èxit, va estimar una dona, creia en un futur. Aquest passat el conserva enllaunat en unes cintes gravades. L'escolta. S'atura en algunes frases. Les torna a escoltar. ¿Series prou valenta, tu, per escoltar qui has estat? ¿Per mantenir un diàleg amb el teu jo de fa trenta anys?
Beckett, sí. O, si més no, el senyor Krapp, sí. Escolta, renega, se'n fot, recorda, vol oblidar. No rectifica. Es jutja durament. Beu. No un sol glop. Molts. I tu surts de la sala conscient que una part del text se t'ha incrustat a la memòria. És el regust del teu xarrup teatral que torna a cremar-te per dins. T'has quedat amb una imatge i la paladeges. L'amor ha brillat per sobre de tota la peça. Krapp ha rememorat la sortida en barca amb la seva jove amant. Ell reposa el cap sobre els pits d'ella. Són allà, ajaguts, sobre els taulons del llaüt, sense moure's, però sota d'ells tot es mou i els mou, suaument, de dalt a baix, d'un costat a l'altre.
I tu també t'atures, enmig del carrer, ja a l'altura de la plaça Lesseps. Tot passa de pressa al teu voltant. Aquesta nit no et sents dins del món i res no et bressola per sota. Voldries un amant per quedar-te immòbil a sobre i que tot passés sense ni immutar-vos. Però la vida és avara i no et fa aquest regal. No el fa mai dues vegades. T'adones fins a quin punt enveges el jove Krapp i com entens el vell quan diu que ja no hi ha amant ni barca ni consol. La vida és així. Cau el teló i s'acaba.
