Text escrit arran de La plaça del Diamant, dirigida per Carlota Subirós, al Teatre Grec.
Avui, cap al tard, la Julieta t'ha vingut a buscar a la pastisseria. T'ha pescat amb la reixa mig tancada i repassant els marbres del taulell, que no hi ha qui els faci nets: Té, dues entrades per al Grec, i així t'ha alegrat el vespre. Era el seu regal d'aniversari, amb dues setmanes de retard, és clar, perquè la Julieta és així, tot despiste i tot amor. Has agafat el metro per tenir temps d'arribar a casa i canviar-te. Mentre miraves la gentada t'ho has imaginat: tu, amb el vestit blanc de tirants, aquell que t'estreny el pit, però que et marca la cintura, i el Quimet, amb la camisa de quadrets, tots dos de bracet, pujant les escales del teatre per fer un vi just abans de l'avís de seure a les grades. I tot amb aquella olor de muntanya, que una ni s'ho creu, que és a Barcelona.
Quan has arribat a casa, te l'has trobat davant la tele. Anava en calçotets, el comandament en una mà, una llauna de cervesa, a l'altra. El cendrer era ple i t'has afanyat a buidar-lo. Li has dit molts cops que pugi a fumar al terrat, però ell et diu que ets una maniàtica. I tu vas comprant flors, per compensar, i calles. Però aquest vespre tot és diferent. Les entrades et bullen a la butxaca. Endavant, és el teu promès, t'has dit, una paraula vintage que fas servir des que ja teniu data pel casament: d'aquí a una setmana. Tinc entrades per a La plaça del Diamant. La tele era massa forta i ho has hagut de repetir. Sovint et passa: has de repetir-li les coses, encara que la tele no estigui ni engegada. Sense mirar-te, ho ha deixat anar: ¿La Rodoreda? Quina turra! T'has vestit amb uns texans i una samarreta, i abans de sortir has sentit que et cridava: Natàlia, canvia't, que marques els mugrons. Has tancat la porta.
Ara enfiles els graons de pedra, de dos en dos, però sense fer el saltiró que fas quan puges escales. Les paraules del Quimet et pesen massa. T'han entrat al cos i s'hi han clavat: ¿La Rodoreda? Quina turra! I tu ja t'ho veus a venir, què passarà, massa que t'ho veus venir i, de tant que t'ho veus a venir, t'espanta.
De camí, has fet algunes trucades, però no has trobat ningú i ara estàs sola. T'ha fet mandra fer cua per a la copa de vi i esperes asseguda en aquesta cadira que no es pot dir ni cadira, de tan incòmoda com és. I surten les actrius i van dient el text i, de tant en tant, l'ombra d'un ocell. Tot és tan bonic que et cou. Com les onades, va i ve el record del pare, que et va regalar el llibre per als teus quinze anys, amb una dedicatòria que aleshores no vas entendre i avui l'entens del tot: A la meva Kolometa, amb K.
Les veus van fent camí i, quan arriba l'instant del crit final, tu ja no tens por: saps que frenaràs abans que un bram d'angoixa com aquest es covi dins teu, perquè tu et vas llegir la novel·la quan t'estaves fent gran i per això serveix llegir i per això serveix la Rodoreda. D'aquest vespre no passa i t'asseus en un racó del jardí i et compres un bitllet d'avió per d'aquí a una setmana.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
