La nostra ciutat, de Thornton Wilden, dirigida per Ferran Utzet, en una dramatúrgia de Llàtzer Garcia. Al Teatre Lliure fins al 12 de novembre.
Per fi tens un motiu concret per trucar-li. Fa massa mesos que no parleu, des de què us vàreu enfadar, ara no recordes per què, a casa la mare. Ella et va engegar de mala manera i tu vas respondre encara pitjor, com quan éreu petites. Ara, sí, tens un motiu concret per trucar-li i l'aprofites. Dues entrades per a una estrena són un motiu concret; una obra muntada pel Ferran Utzet, al Teatre Lliure, és un motiu concret; que hi hagi la Mònica Molins, al darrere, i, al davant, la Rosa Renom, la Mercè Pons, el Carles Martínez, l'Oriol Genís...
–¿M'hi acompanyes?
–Sí.
Heu pujat les escales del Lliure de dalt que encara estàveu tenses; us heu assegut a les butaques i no sabíeu què dir; han apagat els llums, les dues heu respirat tranquil·les, com a mínim teníeu una història per endavant on refugiar-vos: dues hores de treva. A l'escenari, heu vist una cadira, una única cadira per a quinze actors. Aixx, t'has dit, la cosa anirà d'experimental. No. Ha sortit la narradora i, a través de les seves paraules, ha desplegat l'escenografia: Grover's Corners, New Hampshire, 1901. Ho has vist tot: l'escola, les esglésies, el carrer principal, fins i tot els gira-sols de l'hort de la senyora Webb, amb el seu groc llampant, i has sentit el gall que canta a l'alba i el cavall del lleter, tossut com una mula.
A partir d'aquí, tot ha anat rodat: has conegut la manera de fer dels veïns d'una ciutat de províncies i has entès per què aquesta obra de Thornton Wilder és tota una institució als Estats Units. Has acompanyat aquesta gent durant dotze anys de la seva vida i, atenció, de la seva mort, perquè alguns han deixat de ser-hi mentre la resta continuaven cantant al cor de l'església, festejant, triant mongetes, casant-se.
La vida els ha passat pel davant sense que hi paressin gaire atenció, com fem tots, si és que no anem al teatre i, des de l'escenari, ens ho recorden: som vius ara, i ho deixarem de ser algun dia. El temps és valuós i, com diu la jove Emily Webb: "Oh, Terra, ets massa meravellosa perquè ningú se n'adoni". Sí, massa meravellosa com perquè l'empastifem amb foteses.
S'han encès els llums, t'has mirat la teva germana i les dues heu somrigut. No calia dir res més.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
