Text escrit arran d’Al final, les visions, de Llàtzer Garcia, interpretada per Joan Carreras, Joan Marmaneu, Xavi Sáez i Elena Tarrats. A La Beckett, fins al 3 de desembre.
Avui ho has reconegut i, així, t’has fet una mica més gran, si és que fer-se gran vol dir coneixe’s un mateix. Vas triar el batxillerat en arts escèniques perquè estaves enamorat de la Maria. Ja porteu un trimestre al mateix insti i tu has fet dos descobriments que et costen d’acceptar: la Maria ja no t’agrada i el teatre encara menys.
Aquest vespre, has entrat a la Beckett amb cara de pal. Entre tota la classe, heu omplert les tres últimes fileres de la sala de baix, fent minvar la mitjana d’edat del públic de manera escandalosa. Des de teu seient, has divisat una massa de cabells blancs i calbes que t’ha confirmat les sospites: el teatre és per a iaios. No saps que els components d’aquesta massa provecta també transpiren prejudicis contra tu: ¿Què hi fan aquesta colla de niñatos a la Beckett?
Durant la setmana, el de dramatúrgia us ha pegat la pallissa amb l’obra. No l’has escoltat i ara estàs a punt de descobrir que veuràs Al final, les visions, d’un tal Llàtzer Garcia. T’han donat un paperet on diu: “La Sara i l’Adri, una parella jove, s’instal·la en una masia, no gaire lluny de Girona” i que un tal Àlex els espia en calçotets. Rebufes i encara rebufes més quan veus que la Maria avança i s’asseu al teu costat. ¿De què va aquesta tia? Et saluda amb un somriure. Se la veu contenta, tota expectant, fins i tot, et parla: “La meva mare ja l’ha vista i diu que és una passada”. Aleshores recordes per què t’havia agradat tant: ella és la llum que a tu et falta, i és pensar en llum i fer-se fosc i que a l’escenari es despleguin els actors i la seva història.
En una hora i mitja llarga, que et passa volant, es produeix la màgia de la ficció. La Sara de l’obra és la Maria de l’insti, i tu ets l’Àlex penjat, el dels calçotets, i l’Adri és el noi de segon amb qui està sortint la Maria. Ells dos tenen un grup de música, com a l’obra, i estan preparats per a la vida. Tu voldries formar part del seu món, com a l’obra, però te'n sents expulsat i saps que és per culpa teva: et falta empenta i arrossegues una amargor que no saps com treure’t del damunt. A la història que t’estan explicant hi ha un misteri que no t’esperaves, que et sorprèn, que t’atrapa. No és la típica de bons perseguits per psicòpates de videojoc. Pots entendre’ls a tots, són com tu, com vosaltres. Aquest tal Llàtzer Garcia és un pro.
Quan s’encenen els llums veus que la Maria té els ulls plorosos i això et recorda que és una mica bleda. El que més t’ha agradat a tu és quan els actors ballaven amb la música a tot drap, quan un d’ells començava a revelar el secret, quan la cortina es desplegava per canviar l’escena, i has començat a pensar com ho faries tu, quin paper t’agradaria representar, quines cançons triaries. La Maria tens molt clar que ja no t’agrada, però... ¿i el teatre?
