El dramaturg i poeta Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 - Barcelona, 18 de juliol de 1924) era profundament catalanista. Sembla que això va perjudicar-lo i va impedir que rebés el premi Nobel de literatura, malgrat que n'havia estat candidat 17 anys consecutius. Un dels actes més polèmics que va dur a terme va ser quan va llegir el discurs de gràcies dels Jocs Florals el maig de 1920 al Saló de Cent de Barcelona. A partir de les seves paraules, que reclamaven la unitat dels Països Catalans, hi va haver càrregues policials, detinguts (entre els quals l'arquitecte Antoni Gaudí) i l'Ajuntament de Barcelona va trencar relacions amb el poder central, com s'explica al documental de 3Cat "Guimerà, el Nobel sense premi". En recuperem el discurs sencer, publicat en català prenormatiu en un setmanari de l'època.
No hi vol dir rès qu'ells y nosaltres formem part de dos estats diferents.
«Senyors: Tenim un any més dels Jochs Florals de Barcelona. Un any més de la vida de nostra Catalunya. Y cada any, tal dia com avuy, sense dírnosho ab paraules los uns als altres, meditantho sense que'ns surti al exterior, ens dihem els qu'estimem ab força la nostra Patria per sobre de tol lo creat, llevat del amor de familia; ens dihem, torno a dir: la nostra Terra va fent camí dintre d'aquest Univers del que forma part, per la mà de Deu mateix colocada ahont se troba. Y nosaltres cada any qu'avença hi veyèm més clara la nostra personalitat y com concreta les seves línies característiques en l'ànima dels séus homes...
Després d'una forta sotragada en la que va córrer la sanch, va venir una mena d'ensopiment en la nostra Terra, semblant fins que tot lo que'ns era propi havia d'acabar, desaparexent per sempre, com si'l Deu, Creador dels pobles y les races, s'hagués cansat d'esperar un suprèm despertar de Catalunya y li hagués dit: Jo't vaig engendrar poble lliure, donante un dels indrets més hermosos del meu Univers; ensenyante a llençar del teu terrer a pobles qu'amenaçaven esclafar sota sos peus brutals la teva fesomia, y tu no has agrahit los meus amorosos afanys. Tórna, donchs, al no rès d'ahont t'he tret, sense qu'hagis sapigut arribar a la plenitut de ta grandesa.—
Mes, axò, no va ser, perquè no podia ser obra de Deu l'abandonarnos.
Y axis ens trobem que la indiferencia que hi havía aquí per les coses de casa va desaparexent, donant lloch per últim a un moviment despertador.
Anys enrera aquest moviment s'havía iniciat en diferents llochs de Catalunya encara que sens gran espansió, a causa, potser, de qu'aquest desvetllament d'amor de Patria iniciat en los centres de les grans ciutats anava a les poblacions secundaries disfressat móltes vegades ab movimients polítichs de baix vol, volguent mólts homes, que no s'aconhortaven de no fer paper, per pobre que fos aquest paper, dintre de Madrid, sortir diputats ò senadors y fer creure als séus electors que, dihentne una de freda y una de calenta al Govern, se conseguiríen móltes coses útils per Catalunya, que hi havia mólt camí per córrer a les bones y no convenia exagerar a fi d'arribar a una Espanya gran.
Lo cambi que s'està fent es admirable, y's veu ben clar per tota la nostra Catalunya. Abans lo moviment patriòtich era una força qu'anava de les grans ciutats, sobre tot de Barcelona, als pobles, arribant devegades ab prou feynes al cor de les montanyes, que sempre es lo lloch ahont han arrelat més enfons les llibertats dels pobles.
Donchs ara aquest moviment patriòtich se transforma radicalment, y es a dintre dels pobles ahont la llevor forta y sanitosa d'amor a la nostra Terra grilla y grifola.
Anèu de poble en poble pels llochs més arreconats de Catalunya, v trobarèu que per tot, principalment en mig de la joventut plena de vida sanilosa, s'han despertat per a la Pàtria'ls fills de la Terra. Jo'ls escoltava ab l'ànima glatint d'entusiasme sentintlos com enviaven a la ciutat alenades d'amor puríssim.
Y aquest moviment febròs que se sent per tota Catalunya se sobrehix d'ella, y'l sentirèu si posèu la mà sobre'l cor de Valencia y de Mallorca, ahont la Patria tampoch es morta y's desperta, y'n surten alenades vigoroses d'amor per ella. Per tota la Terra valenciana, igual que per tota Catalunya, mes cada una en son casal, cadascú vol ésser com es, com els hi ve del passat, ab ses costums propies, que cada una val més per sos lilis, perquè Deu els hi ha dat, que qualsevol altre de forastera.
Y mes paraules, al parlar de Valencia, són les matexes que vos dich ab igual amor y esperit germanívol de Mallorca, y lo que vos dich de nosaltres de Catalunya y de nostres germanes de Valencia y Mallorca, vos ho dich del Rosselló, ab veu més alta avuy per tenir entre nosaltres a aquest català, gloria al present de la civilisació de tota la Terra.
Donchs, sí, senyors: no perquè'ls etzars de la vida'ns hagin separat de les terres rosselloneses, dexen de ser tan catalanes com les d'ací baix, les que faldegen el Canigó. No hi vol dir rès qu'ells y nosaltres formem part de dos estats diferents.
No cal dirho que abans de l'existència d'aquexos dos estats, qu'avuy se les partexen, ja sobre del món hi eren les dues terres, fentne una sola, y qu'aquexa matexa terra segueix fent una sola gleva ab la matexa ànima noble, ab la matexa sanch que corre bullenta per ses venes, ab lo mateix cel que les enllumena a totes dues y ab igual braholar d'ací d'allà de la seva tramontana.
Donchs, germans de Catalunya per lley de Deu, lo qu'Ell va dar unit, un dia ò altre dia tornarà a unirse.
¿No acabèm de veure'com se desfan els pobles cansats de vida mentidera, mal cusits y mal apedaçats per la força de les espases? Donchs, vindrà un altre temps en que'l Rosselló torni a ser de nosaltres ò nosaltres del Rosselló. ¡Quí ho sabí Tantseval!
Però, malgrat a tot y a tothom, vindrà aquest temps.
Mentrestant, conservèm nosaltres aquest esperit de germanor a travers dels anys y dels segles y de les lluytes socials dels pobles, que no l'acabaràn, nó, l'ànima de Catalunya.
Les nacions modernes que visquen com puguin entre mig de ses misèries, y que vagin enterrant en sos Escoriáis ses grandeses que viuen ja mig desfetes. Los pobles nó que no's desfan: los pobles són eterns y no's corrompen.»
Podeu recuperar aquí els tres episodis del documental de 3Cat "Guimerà, el Nobel sense premi", una investigació que destapa els arguments que van allunyar Guimerà del premi Nobel.
