Anna Llopart: «Els abusos als infants ens afecten a tots»

Sota la neués una ferida que cou. O una rosa amb espines, de les que punxen. Però alhora és un viatge necessari cap a una realitat quotidiana, massa vegades amagada. I és que sovint ens costa mirar cap aquests racons foscos, quasi que només ho fem si hi ensopeguem o ens hi obliguen. Aquest cop sortim del teatre amb la sensació que ens han burxat i regirat, però també amb el convenciment que ens calen més espais com aquest per reflexionar i, qui sap, potser algun dia apedaçar els deutes que tenim com a societat.

La història, escrita i dirigida per Anna Llopart i interpretada per Laura Conejero, Àlex Casanovas i Paula Malia, gira al voltant de l'Alícia, una jove de 30 anys que passa més hores del compte treballant per a una gran empresa. Un dia un desconegut li fa arribar una cinta de casset gravada pel Víctor, el seu germà bessó. Aquesta cinta conté una versió del conte de La reina de les neus, de Hans Christian Andersen, que el seu avi els explicava quan eren petits. Arran d'aquesta situació, l'Alícia inicia una recerca en els seus records que la conduiran a la llavor de la foscor i de tot allò que pensava que havia oblidat.

Aquest és el plantejament de Sota la neu, que es podrà veure fins al proper 9 de maig i forma part del cicle#jotambé, Violències de gènere i estructures de poder que té lloc del 7 d'abril al 18 de juny a la Sala Beckett. Un cicle que proposa una reflexió sobre les bastides de poder establertes i sobre les diferents eines que construïm per fer-hi front.
 
D'on sorgeix Sota la neu?

Tot comença amb la reescriptura de La reina de les neus de l'Andersen i la voluntat d'acompanyar el conte de música. És una llavor plantada que després ha anat creixent i creixent i s'ha enfilat per altres parets que ni tan sols jo havia imaginat al principi. Ha sigut un procés llarg i atípic, sense objectiu clar, fins que la Beckett s'interessa pel text i llavors la jardineria tradicional s'imposa. Dirigir-la ha estat un gran repte. L'obra que presentem a la Beckett conté aquella llavor i, per tant, hi té a veure. Però també podria dir el contrari, que no hi té res a veure.

De tots els temes que tracta (abusos, jerarquia i desigualtat de poder,...), quin creus que pesa més i per què?

L'Alícia és un personatge de la nostra societat, on la jerarquia té un pes molt important en la comunicació. Està present en les nostres relacions laborals, familiars, d'amistat, de parella... La igualtat és molt difícil de posar en pràctica. De vegades penso que potser hi aspirem, però que no hi podrem arribar mai. Crec que té a veure amb la naturalesa humana. Només cal pensar en el regne animal per adonar-se que la jerarquia és també la seva supervivència. Entre els éssers humans és cabdal treballar el respecte, l'educació, l'escolta, l'empatia... És un tema molt complex. A Sota la neu, el que tenen en comú tots els personatges és que la jerarquia i la desigualtat incideix en tots ells. És un marc comú.

En el cas dels abusos en la infància, penses que és un tema que costa abordar com a societat?

A poc a poc se'n parla més, i van sortint a la llum més casos. Però encara se'n parla com d'una problemàtica aliena a cada un de nosaltres. Penso per exemple en el recorregut de la problemàtica del bullying. Quan jo era petita amb prou feines en parlava ningú. Després, es va començar a explicar què era el bullying, se'ns deia que hi havia una víctima i un/s assetjador/s. Era un primer pas, molt necessari però insuficient, perquè si jo no era víctima ni assetjadora, no em sentia interpel·lada, m'era un tema aliè.

Fa uns anys recordo una campanya amb un gir de guió important: es focalitzava l'atenció en l'entorn, en tots aquells que som testimonis de bullying i que no fem res. I dic "som" i "fem" perquè ara ja s'incidia en la societat. Avui dia comencem a tenir clar que el bullying no és un tema entre víctima i assetjador, sinó que erradicar-lo és responsabilitat de tots i que certs comportaments s'han de poder aturar precisament gràcies a aquesta mirada externa.

Sabem focalitzar els abusos com toca?

Està passant el mateix que amb l'assetjament escolar. Tot i que amb els abusos infantils és diferent, encara ens queda molt recorregut. La mirada externa, la social, és en moltes ocasions inexistent. Trobar testimonis és complicat perquè sovint tenen lloc en àmbits molt privats, i suma-li a més el fet que, per una banda hi ha un adult amb estratègies sofisticades i, per una altra hi ha un infant, molt vulnerable, que difícilment serà escoltat. Cal aprendre a escoltar els infants i després saber com gestionar aquestes situacions com a adults i com a societat. L'Alícia representa una mirada esbiaixada, allò que els americans en dirien els danys col·laterals. Cal obrir el camp de visió i no només focalitzar en l'assetjat i l'assetjador. Convé entendre que és un tema que ens afecta a tots.

El personatge principal, l'Alícia, està ben definit i és l'únic que es manté present en tota l'obra. La resta són personatges canviants, satèl·lits, que van apareixent a cada escena. Per què es proposa aquesta tipologia de personatges secundaris?

M'agradava mantenir la idea d'un conte de fades iniciàtic, com fa Andersen a La reina de les neus. Volia que fossin personatges amb un cert misteri de conte, personatges que et poden ajudar si els escoltes, encara que no sempre siguin amables. Cal estar atents als senyals i parar l'orella perquè no sempre els sabem desxifrar. De vegades ho aconseguim, però moltes altres ens passen per alt. I de vegades, anys més tard, diem "ara entenc perquè tal persona em va dir això". M'agrada aquesta xarxa social de l'obra. La trobo bonica i és molt característica dels contes.

Per què creus que des del teatre calia també anomenar i visibilitzar la violència de gènere?

El teatre és un reflex de la societat i, per tant, és normal que si se'n parla en els mitjans de comunicació, se'n comenci a parlar també en un escenari. Cicles com aquest de la Beckett sobre les estructures de poder són molt positius i necessaris, obren una finestra a què se'n parli amb calma i cercant els matisos, de manera no sensacionalista.

Del 7 d'abril al 9 de maig de 2021 a la Sala Beckett.

Autoria i direcció: Anna Llopart.
Repartiment: Àlex Casanovas, Laura Conejero, Paula Malia i la col·laboració especial d'Ivan Benet.
Horari: de dimecres a dissabte, a les 20 h, i els diumenges a les 18 h.
Durada: 1h 30min.
Espai: sala de baix, de la Sala Beckett.