Ramon Madaula i Pere Arquillué a «El preu». Foto: Felipe Mena
Gràcies al Grec, he vist dues obres d’Arthur Miller en tres dies. L’arxiconeguda Les bruixes de Salem i una altra, mai representada a Catalunya, El preu. L’una al Grec de Montjuïc i amb un repartiment multitudinari. L’altra, al Goya amb només quatre actors. L’una sota la batuta d’Andrés Lima, amb aires grandiosament èpics i un toc de pedagogia poc passador. L’altra, centrada en la nuesa de la paraula i en la feina dels actors, dirigida per Sílvia Munt.
M’ha agradat més la segona. En la presentació a la premsa, Sílvia Munt va dir que els temes dels quals parla l’autor, i que van revolucionar el teatre del seu país i del món, sempre seran contemporanis. Té raó. Arthur Miller, el seu món, la seva manera de veure l’ésser humà, encara trasbalsa. Va ser un fill del segle XX, però el va patir i el va criticar com ningú.
Vet aquí una llista de catorze raons per les quals Arthur Miller va esdevenir ell mateix.
1. L’èxit
Li va arribar relativament aviat, amb l’estrena de Tots eren fills meus (All My Sons) el 1947. Tenia 32 anys. Va esdevenir un home famós i ric. Les seves obres, quina paradoxa, van omplir-se de personatges fracassats.
2. Veritats
Miller deia la veritat. La seva, la de la seva generació, la de tot un país. Va aprendre que la gent la volia saber. Va dedicar tota la seva obra a dir veritats incòmodes: les responsabilitats d’Estats Units en les guerres del segle XX. La falsedat del somni americà. Quina culpa tenen les persones en l’actuació del seu país.
3. Què en fem, d’allò que sabem?
No és una pregunta innocent. Se la formula Víctor (Pere Arquillué) a El preu. Allò que fem, per petit que sigui, té les seves conseqüències. Allò que esbrinem, també. Un cop sabem la veritat, de què ens serveix?
4. Crac del 29
Amb tot, Miller sempre va escriure d’ell mateix. Després ho negava, és clar. A El preu el crac del 29 arruïna la família protagonista. Les seves posssessions apilonades apareixen en escena com les restes d’un naufragi. Magnífica i simbòlica l’escenografia d’Enric Planas al teatre Goya. Els absents presents. Els vestits com cadàvers. L’arpa que no toca ningú. La butaca del pare sense el pare.
5. Dignitat
La dignitat de John Proctor, el protagonista humiliat de The Crucible (Les bruixes de Salem), és més important que la seva vida. La seva mort al Grec de Montjuic fa estremir el públic. Una part del mèrit és del text. Però l’altra és de Borja Espinosa, que té un gran registre dramàtic.
6. La caça de bruixes
En el pròleg de Les bruixes de Salem, Miller va deixar clar que parlava de les persecucions anticomunistes del senador republicà Joseph McCarthy. Ell mateix les va patir. En el muntatge d’Andrés Lima, aquest pròleg i part de l’interrogatori real de Miller s’han incorporat al text. Una llàstima, perquè hi són de més. I Lluís Homar també, mentre els recita, sembla que no gaire convençut. El Lluís Homar de debò apareix més tard, quan interpreta el reverend John Hale, una bèstia temible que es fa encara més temible parlant amb veu suau i modulada. I, parlant de bèsties: Abigail, la nena mentidera, n’és una altra i Nausicaa Bonnin la fa tan creïble que entraries a l’escenari per dir-li quatre coses.
7. Família
La mare idolatrada, el pare primer europeu, jueu, primer triomfador i més tard arruïnat. Un escriptor mai no pot deixar enrere la seva infantesa, diuen. La família, en Miller, és tema central sempre. Tant és de què parla: la família sempre és la gramàtica amb què ho articula.
8. Caïnisme
Als textos de Miller hi ha un munt de germans que s’odien, que competeixen, que no s’han vist durant anys, que no saben o no volen perdonar-se. Miller era el segon de tres germans. No sabem quina mena de relació tenia amb els seus germans, però sospito que sense ells, els dos protagonistes d’El preu serien molt diferents. Les quatre interpretacions que sostenen el muntatge de Munt —de Ramon Madaula, Pere Arquillué, un fabulós Lluís Marco i Rosa Renom— són de les que fan que valgui la pena sortir de casa.
9. Reflexió
Del teatre de Miller sempre se’n surt amb deures i, sovint, amb ràbia. Com pot ser de cec el fanatisme, fins i tot quan les persones que l’esgrimeixen tenen una bona preparació intel·lectual (Les bruixes de Salem). Com una petita decisió pot canviar la vida completament (El preu). Diuen que a l’estrena novaiorquesa de La mort d’un viatjant el públic va quedar tan impressionats que va trigar un parell de minuts a aplaudir després que baixés el teló.
10. Convenciment
Hi ha alguna cosa en les obres de Miller molt difícil d’explicar, però que es veu, s’ensuma: l’amor incondicional vers el teatre, el convenciment en allò que es fa. «El teatre no pot desapareixer perquè és l’únic art on la humanitat s’enfronta amb ella mateixa», va dir.
11. Segona República
Miller defensava públicament la Segona República espanyola. Va seguir de prop la nostra guerra civil. Ho va explicar amb paraules emocionades en el discurs d’acceptació del Premi Príncipe de Asturias, l’any 2002, davant Felip de Borbó i la seva mare. Un amic seu va morir lluitant per la República, va dir. Això és Miller, penso: dir allò que s’ha de dir allà on cal dir-ho.
12. Mal
No crec que sigui l’única a qui li passa. De vegades Miller em fa por, perquè em fa mal. Massa de debò, massa ben explicat. Hi veig coses que no hi voldria veure. Em sacseja coses que són molt endins. Però, fet i fet, no és això, precisament, el que ha de fer l’autèntica literatura?
13. Nova York
A El preu els personatges parlen de Bryan Park, de Madison Avenue. La ciutat on havia nascut esdevé un símbol més de la derrota i la pèrdua. A El preu se’ns dóna una imatge molt poderosa dels arruïnats del 29 asseguts sobre la gespa de Bryan Park. En canvi, la vida de Miller sembla una fugida constant de Nova York. Hi anava a triomfar o a defallir, però sempre en fugia. Va morir a Roxbury, Connecticut, on, per cert, encara hi viu la seva filla, l’actriu i directora Rebecca Miller.
14. Marilyn
L’home més envejat del món entre 1956 i 1961? Segurament ho va ser. El seu matrimoni amb Marilyn Monroe va durar quatre anys i mig, en els quals el dramaturg va esdevenir una estrella mundial. Després es va divorciar. Va deixar d’escriure un temps. Es va deprimir. Es va tornar a casar. La vida va continuar. Hi ha alguna cosa d’ell mateix en Walter, d’El preu, un triomfador al qual l’èxit no li ha servit de res? Ell hauria dit que no, és clar. També va negar –és clar– que Maggie, de Després de la caiguda, tingués res de Marilyn.
Les bruixes de Salem
1 al 5 de juliol
Teatre Grec de Montjuïc
Arthur Miller
Direcció: Andrés Lima
Versió d’Eduardo Mendoza
Escenografia: Beatriz San Juan
Intèrprets: Lluís Homar, Borja Espinosa, Nora Navas, Nausicaa Bonnin, Carles Canut, Albert Prat, Carles Martínez, Míriam Alamany, Carme Sansa, Miquel Gelabert, Anna Moliner, Marta Closas, Joana Vilapuig, Núria Golla, Yolanda Sey
El preu
28 de juny al 7 d’agost
Teatre Goya
Arthur Miller
Traducció: Neus Bonilla/Carme Camacho
Direcció: Sílvia Munt
Intèrprets: Pere Arquillué, Ramon Madaula, Rosa Renom, Lluís Marco
Escenografia: Enric Planas
Lluís Homar encapçala el repartiment de «Les bruixes de Salem». Foto: David Ruano
