L’empresa Mattel ha fet l’acció de màrqueting més exitosa des que Steve Jobs va presentar el primer iPhone i ja ha assolit una xifra astronòmica d’espectadors arreu del món. La seva directora, Greta Gerwig, ha jugat amb un guió que acomoda la famosa nina a l’actualitat. Si abans la Barbie representava el pitjor de la cosificació de la dona, educava les nenes en un cànon de bellesa i un model de vida totalment irreal, la pel·lícula ha sabut crear un nou relat sense canviar gens l’estètica de la Barbie, ni els seus complements ni el seu estil de vida. Si ja sabíem que el relat té la capacitat de modelar la realitat, i en el cas de la indústria audiovisual tots els recursos són fabulosament efectius, ara en tenim un exemple perfecte. O dos, si tenim en compte com l’altra pel·lícula d’èxit, Oppenheimer, ha aconseguit beneficiar la imatge de l’impulsor de la bomba atòmica, accentuant una faceta de penedit que no és clar que fos gaire real.
Tornant a Barbie, el més difícil és saber l’impacte que pot tenir en la multitud que ha vist la pel·lícula. Tant pel format com pel discurs, considero que és una pel·lícula que busca seduir dos tipus de públic. Les dones adultes que van jugar amb la nina (confesso que jo era de la Nancy), i les nenes i noies adolescents actuals. Les primeres, com a espectadores de la pel·lícula. Les segones, també com a segment de mercat de la nina mateixa.
La pel·lícula té un registre realment simple. El discurs feminista hi és ben explícit. No hi ha gaires segones lectures. El relat es basa en dues idees. Primera idea: la Barbie és clarament feminista, perquè és una dona apoderada en el seu món de nines. Ella és el símbol de la dona lliure, en què els homes (els Ken) només tenen un paper secundari i submís. Segona idea: la Barbie i en Ken descobreixen que en el món real hi ha un sistema anomenat patriarcat, en què els homes governen i les dones estan en un segon pla. Però Barbie no és pas una pel·lícula de denúncia. Només constata un fet que l’espectador, o almenys l'espectadora, ja sap. És una pel·lícula que reivindica la possibilitat d’un món fet per les dones, que busca una nova harmonia entre homes i dones (al final en Ken i la Barbie troben un punt mig per compartir espais), lluny del conflicte. És a dir, la pel·lícula fa veure que el conflicte es pot resoldre d’una manera fàcil, però en el terreny de la ficció. Només fa una incursió en el món real però sense ficar-s’hi gaire a fons. No fos cas. De fet, la Barbie és una joguina i la pel·lícula no pretén convertir-la pas en cap altra cosa. En aquest sentit, l’operació de màrqueting funciona perfectament. Podeu anar a la botiga i comprar-vos la Barbie que heu vist al cinema, perquè no hi ha cap trencament entre les dues. La pel·lícula conserva en tot moment l’estètica i el to pastel del món de les joguines. És en tot moment un producte Mattel, malgrat l’autocrítica a la direcció fictícia de l’empresa, que no deixa de ser una autocrítica fictícia.
Vist amb la perspectiva del feminisme evolucionat que domina el discurs públic a Catalunya, el producte-pel·lícula Barbie es queda molt curt. Va tard a l'hora de revelar qüestions que fa temps que ja han estat assumides per una majoria de dones. Però, en canvi, la capacitat del cinema d’arribar a àmplies capes de la població pot ser que tingui un efecte feminista que salti més enllà del discurs sofisticat del feminisme actual. És possible, però difícil de saber. En tot cas, el discurs planer que utilitza pot ser que tingui impacte en un públic menys avesat als discursos complexos sobre el gènere. Ara bé, el que és segur és que la pel·lícula ha aconseguit actualitzar la Barbie com a producte i com a símbol sense rebaixar-ne gens l'estètica pija.
