Foto: Craig Blankenhorn/FX
Des de la finestra de la sala d’espera de la sisena planta de l’hospital es veu la part superior de la cúpula gegant del Capitoli. Els feixos de llum que la il·luminen rescaten de la nit aquell tros de Washington. En Philip, dret darrere el vidre, se’ls mira absort, conscient que allà baix hi ha tot allò que ha vingut a combatre, allò que li van ensenyar a odiar.
Ara fa poc més de dos anys que ell i l’Elizabeth van arribar i es van instal·lar a Virgínia: una parella més de feliços recent casats mirant de viure el somni americà; només que ells no havien vingut fins aquí per viure’l, sinó per destruir-lo. Per això es va allistar al KGB als disset anys, per això el van preparar —aniquilant-lo, destruint-lo i tornant-lo a aixecar maó a maó—, per això el van escollir per fer d’infiltrat en territori enemic i formar part del prestigiós Directori S, i per això el van aparellar amb aquella agent d’ulls de gel. «Et presento la teva dona, l’Elizabeth», li va dir en Zhukov un matí gris a Moscou. «Aquest serà el teu marit, en Philip», va afegir, dirigint-se a ella. «D’ara en endavant sereu americans, mai no parlareu en rus entre vosaltres. I mai no parlareu del vostre passat; no teniu passat, no existeix.» En Mischa acabava de morir; per sempre més, seria en Philip Jennings.
A través del vidre en Philip contempla com la neu cau plàcidament sobre Washington. Les volves cada cop més grosses comencen a cobrir de blanc els carrers. La neu… la mateixa neu que cobria del mateix blanc els carrers molt més estrets de Tobolsk, a Sibèria, on jugava el petit Mischa, fa molts anys, en un temps que no va existir. El so d’una sirena el retorna de cop al present. Es planta d’un salt davant la porta de la sortida d’emergència, comprova que el guarda de seguretat segueix despistat, flirtejant amb les infermeres, i allibera el fiador de la pistola que duu dins la funda que amaga sota l’americana. Al cap d’uns segons, però, comprova alleujat com l’udol de la sirena, acompanyat de les llums taronges d’una ambulància, travessen a tota velocitat la plaça nevada que hi ha sota seu i desapareixen —llums i udol— dins l’entrada d’Urgències.
S’allunya de la sortida d’emergència, torna a posar el fiador de la pistola i es recolza d’esquena a la finestra alhora que descobreix una infermera negra de més de cent quilos avançant decidida cap a ell darrere un somriure que ocupa tot el passadís.
—Senyor Jennings…Enhorabona, és una nena! —li diu la infermera—. Tot ha anat perfectament, mare i filla estan molt bé. Quan vulgui pot passar a veure-les.
Segueix obedient les passes de la infermera fins a la porta d’una habitació; ella li fa un senyal amb el cap indicant-li que pot entrar i continua passadís avall.
En Philip obre la porta i en la mitja penombra que s’escapa de la tènue llum del fluorescent veu l’Elizabeth estirada al llit. Ella aixeca el cap, el mira i somriu. Hi ha alguna cosa en aquell esguard que no hi era abans, una tendresa que no hi havia vist mai, que sempre havia enyorat. Des del llit estant, ella estira els braços i li mostra una cara menuda i arrugada embolcallada entre llençols.
—És la Paige, la teva filla —li diu ella, amb una veu insòlitament càlida.
Ell pot sentir perfectament el soroll que fan els murs en esfondrar-se dins seu, alliberant tot el dolor que no ha existit mai.
—És preciosa, Nadezhda —mussita, en rus.
