Si tens fills adolescents o joves, segur que et sona la sensació d'estar parlant amb algú que sembla que no viu al mateix planeta que tu. La psicòloga Margaret Mead, que va dedicar tota la vida a estudiar els canvis culturals i generacionals, ja ho deia: cada generació té el seu idioma. I no només en el sentit literal, sinó en la manera d’entendre la vida, d’expressar-se i de relacionar-se.
Avui aquest «idioma» no és només cultural, sinó també tecnològic. Els teus fills viuen envoltats de pantalles, missatges curts, memes i vídeos de quinze segons que per a tu poden semblar absurds, però que per a ells són universos plens de significat. Això crea un «xoc generacional» com el que descrivia Mead: les mares (i pares) proven d’apropar-se als fills des del seu propi llenguatge, però sovint xoquen contra un mur de «no ho entens» o «que pesats».
La pantalla: ¿obstacle o pont?
La tecnologia és, segurament, un dels principals esculls. ¿Et sembla que el teu fill es tanca més que mai perquè està enganxat al mòbil? ¿Que no t’explica res perquè tot ho comparteix en un xat amb els seus amics? És fàcil veure les pantalles com l’enemic, però també poden ser una porta per connectar-hi. Pregunta-li què mira, per què li agrada o què troba divertit. Potser no entendràs tots els vídeos que et passa (spoiler: no els entendràs), però li demostraràs que t'interessa el que li importa.
Temps de qualitat: ni llarg ni perfecte
Sovint caiem en la trampa de voler passar hores amb els fills perquè ens semblen imprescindibles. Però a la realitat, potser deu minuts d’una conversa real i sincera valen més que una tarda en què cadascú va a la seva. Si no trobes grans moments per parlar, fes que els breus siguin significatius: al cotxe, mentre sopeu o, si cal, enviant un missatge de WhatsApp amb un emoji (esclar que ara diuen que ja només envien emojis els boomers i els mil·lenials).
Entendre’s més enllà de les paraules
Quan les converses semblen inútils i t’ho mires amb impotència, recorda que no tot es comunica amb frases completes. Moltes vegades, els fills t’estan dient coses amb el llenguatge corporal, amb el to o amb la música que escolten. El secret està a no rendir-te: parlar-los, encara que et responguin amb monosíl·labs, és una manera de demostrar que hi ets, que escoltes. I això compta, encara que no ho diguin.
El poder d'una història
Tot això, en el fons, no deixa de ser una traducció moderna de les relacions de tota la vida: la necessitat d’escoltar i ser escoltats. El curt Cocodrilo retrata perfectament aquest equilibri entre la incomprensió i la connexió. A través d’una història plena de silencis i pantalles, ens recorda que la distància no és insalvable, però exigeix un esforç. Un esforç que sempre val la pena.
