Bel Olid va escriure aquest conte fa tretze anys, un matí de tardor. «Vaig pensar que és una merda que tants nens pateixin abusos sexuals i ningú els doni espai per parlar-ne –explica l'autora–. I vaig decidir fer l'única cosa que podia fer per canviar-ho, que era escriure un conte. Un conte per als nens, perquè el llegissin amb els adults i els fessin les preguntes que els calguessin. Un conte amb esperança que els digués que tenen alguna cosa a dir sobre què passa amb el seu cos i com els tracten. Un conte que obrís la porta al crit que alguns porten a dins.»
«No crec que torni a escriure mai més res més important que aquest conte», apunta l'escriptora.
La dedicatòria de «Crida ben fort, Estela!»:
Als meus fills,
perquè aprenguin a cridar quan els calgui.
A la meva mare,
perquè aprengui a escoltar-me quan crido.
