1. Ens diuen que el nostre és el temps del tot s'acaba. Sembla que s'ha acabat la història, les ideologies i revolucions, el progrés, el futur com a promesa. Estem vivint com se'ns acaba el temps.
2. Quin és aquest temps que s'acaba? El temps vivible, el temps en què encara podem intervenir sobre les nostres condicions de vida.
3. Ens trobem en un després de la postmodernitat, en un després del després. En una condició pòstuma.
4. El present del capitalisme global semblava que havia de durar sempre. El futur ja no era necessari, ja hi érem. Era un present etern.
5. La condició pòstuma és la del no-futur del capitalisme desbocat.
6. La nostra mort històrica ja va tenir lloc al segle XX. Va ser llavors quan vam viure la mort massificada de milions de persones.
7. El sentit de la nostra condició pòstuma no està en un futur amenaçador: està en un passat que encara és el nostre present i en un present que encara no hem superat.
8. Les filosofies del segle XX són filosofies del temps trencat.
9. La filosofia ens permet anar més enllà de la mort històrica.
10. La filosofia és una interrupció del sentit del món que obre la possibilitat de fer-ne una altra experiència.
11. La consciència de la mort és el que ens fa humans. Però no sabem res del nostre final.
12. Des del no-saber hem de trobar quins són els nostres límits, sobretot el límit de la dignitat i el de l'intolerable. No sabem què tornarà a passar, però hem de poder dir "mai més".
13. La poesia és l'esperança de trobar una paraula que no mata, sinó que ajuda a respirar. La poesia és la confiança de poder trobar almenys una paraula vertadera.
14. El temps vivible és nostre, si no ens deixem condemnar a mort pòstumament abans d'hora.
Foto: Miquel Taverna
