«Els límits ens frenen o ens obliguen a ser creatius»

Amy Purdy és l'exemple d'una història de superació i d'acceptació. Amb 19 anys va perdre les cames per sota dels genolls a causa d'una meningitis molt forta. Va haver d'aprendre a caminar amb pròtesis, va adaptar-se a un nou estil de vida i, sobretot, va decidir no renunciar als seus somnis. Actualment és campiona del món de snowboard femení adaptat i el 2005 va fundar Adaptive Action Sports, una associació sense ànim de lucre per introduir els nens amb discapacitat als esports de risc. En aquest TED relata la seva experiència i ens convida a prendre el control de les nostres vides, a saltar els murs que ens oprimeixen.




1. Als 19 anys, l'endemà de la meva graduació, em vaig mudar a un lloc on nevava i em vaig fer massatgista. Amb aquesta feina només necessitava les meves mans i la meva taula de massatges, i podia anar a qualsevol lloc. Per primera vegada a la vida em sentia lliure, independent i que tenia el control. 
 
2. Durant els següents dos mesos i mig, vaig perdre la melsa, els ronyons, l'audició de l'oïda esquerra i les dues cames per sota del genoll. Quan els meus pares em van treure de l'hospital en cadira de rodes em sentia com si m'haguessin sargit igual que a una nina de drap.
 
3. Com viuria la vida plena d'aventures i històries que sempre havia volgut? I com tornaria a fer snowboard? Aquell dia vaig tornar a casa, em vaig ficar al llit i així va ser la meva vida durant uns quants mesos. Estava com inconscient, fugia de la realitat, amb les dues cames posades al meu costat. Estava totalment destrossada, físicament i emocional.

4. Sabia que per tirar endavant havia de deixar marxar l'antiga Amy i aprendre a acceptar la nova.

5. Ho vaig veure clar: ja no havia de mesurar 1,67 metres. Podia ser tan alta com volgués! O tan baixeta com volgués, segons amb qui estigués sortint. I si tornés a fer snowboard, no se'm refredarien els peus. I el millor de tot, vaig pensar, és que podré calçar totes les talles de sabates de la secció de les rebaixes. I ho vaig fer. Així que tenia avantatges, la cosa. I va ser en aquest moment quan em vaig fer aquesta pregunta fonamental de la vida: si la meva vida fos un llibre i jo en fos l'autora, com m'agradaria que anés la història?
 
6. Quatre mesos després tornava a pujar a la taula de snow, encara que les coses no van sortir com jo m'esperava: no podia flexionar els genolls ni els turmells i en un moment donat vaig espantar tots els esquiadors del telecadira: vaig caure i les meves cames es van quedar enganxades a la taula.
 
7. Vaig aprendre que els nostres límits i obstacles només poden servir per a dues coses: o aturar-nos en el camí o obligar-nos a ser creatius.
 
8. Vaig estar investigant durant un any perquè no sabia quin tipus de cames utilitzar. Així que vaig decidir fer-me-les jo mateixa. El meu fabricant de cames i jo ens vam posar a ajuntar peces i vam fer un parell de peus amb els quals podia fer snowboard. Com podeu veure, caragols oxidats, goma, fusta i cinta adhesiva de color rosa llampant. I sí, puc canviar l'esmalt d'ungles. Aquestes cames van ser, juntament amb el millor regal que ningú podia fer-me pel meu 21è aniversari —el ronyó que em va donar el meu pare—, les que em van permetre perseguir els meus somnis una altra vegada.

9. Aquest febrer vaig guanyar la medalla d'or de la Copa del Món dues vegades consecutives, cosa que m'ha convertit en la millor esquiadora adaptada de snowboard del món.

10. Si avui em preguntessin si m'agradaria canviar la meva situació hauria de dir que no. Perquè les meves cames no m'han fet discapacitada, en tot cas, m'han fet més capacitada.

11. Em van obligar a aferrar-me a la imaginació i a creure en les meves possibilitats, i per això crec que podem utilitzar la imaginació com una eina per esfondrar murs, perquè en la nostra imaginació podem fer el que vulguem i ser el que vulguem.

12. Creure en els somnis i enfrontar-nos a les nostres pors directament és el que ens permet viure la vida més enllà dels propis límits. A la meva vida la innovació només ha estat possible gràcies als meus límits. He après que els límits són el lloc on acaba el real, però també on comencen la imaginació i la història.
 
13. En lloc de veure els desafiaments i les limitacions com una cosa negativa o dolenta, podem començar a veure'ls com a benediccions, com a regals magnífics, a utilitzar-los per encendre la metxa de la nostra imaginació i ajudar-nos a arribar més lluny del que mai haguéssim pensat.

14. No es tracta d'esfondrar els murs, sinó d'allunyar-los i veure els llocs meravellosos als quals ens poden portar.