Enarborant la pròpia tradició

Gràcies al Festival Castell de Peralada, sempre amatent a la dansa –i esperem que, malgrat ser la primera edició sense la presidenta i alma mater Carmen Mateu de Suqué, gran amant del gènere, la seva empremta continuï present en el futur–, hem pogut descobrir el Ballet del Capitoli de Tolosa amb un dels títols fonamentals del repertori com és Giselle, un dels ballets romàntics per excel·lència i “prova del cotó” de la qualitat de qualsevol companyia.
 
D’entrada, la proposta ja presentava un interès afegit: la versió del seu director artístic, Kader Belarbi, que coneix a fons aquest ballet per haver-lo interpretat en nombroses ocasions sota l’ala de Nuréiev, quan era Étoile de l’Opéra de París. Belarbi ha seguit una estratègia sàvia perquè ha respectat l’essència del ballet original del 1840, amb coreografia de Jean Perrot i Jean Coralli, però li ha donat una pàtina pictòrica inspirant-se, per al primer acte, en els quadres del pintor renaixentista Pieter Brueghel. El resultat és una posada en escena acolorida –el joc cromàtic és espectacular– en la qual sembla que els pagesos dels proverbis flamencs cobrin vida. Belarbi ha afegit de collita pròpia algunes escenes de borratxera que sempre aporten un punt simpàtic a aquesta primera part, que a voltes sembla dilatar-se en excés.
 
El vestuari, d’Olivier Bériot, és elegant i ric, un encontre imaginatiu entre tradició i modernitat. Ara bé, les faldilles de les camperoles són tan llargues que dificulten els moviments de les ballarines i amb prou feines se’ls veuen les cames. A nivell coreogràfic, el director artístic ha preservat tota la mímica original (calia?) i ha volgut imprimir un to hieràtic als moviments dels personatges aristocràtics... és així que per moments dona la impressió que Romeu i Julieta s’ha colat sobre l’escenari. Amb tot, el contrast entre la plebs, amb gestos barroers i exagerats, i l’aristocràcia és evident. D’entre els primers sobresurt l’atlètic Roulsan Savdenov (Hilarion), un ballarí solvent amb grans dots també teatrals.
Pel que fa al personatge de Giselle, està especialment marcat i exigeix una ballarina amb unes característiques molt determinades: ha de tenir per damunt de tot una expressió càndida que reflecteixi una puresa d’ànima. Se suposa que és una camperola innocent i malaltissa, que es deixa fàcilment enlluernar pel misteriós desconegut que se li planta al davant fins al punt de menystenir el xicot que la pretén i es preocupa realment per ella. En aquest sentit, Natalia de Froberville té un aire certament infantil, però alhora distant i fred. En l’escena de la bogeria, més enllà de l’exageració típica de l’escola romàntica, la interpreta de forma realista i fa el posat de qui ha patit una lobotomia, en detriment de la intensitat dramàtica del passatge.
 
En el segon acte, el Giselle de Berlabi pren volada. Un ballet com aquest, en què els petits salts i la bateria juguen un paper fonamental, serveix per lluir la tècnica dels solistes, i en aquest punt no hi ha res a dir. Froberville –de nom francès per matrimoni, ja que és de Perm–, es transforma en una wili –l’esperit d’una noia morta donzella– de gran credibilitat, amb una dolçor de moviments i expressió punyent, i un virtuosisme impecable. De sobte, en aquest bosc embolcallat per la boira també sembla emergir Albrecht, el cubà Ramiro Gómez Samón, que en la primera part juga un paper ben discret, però que ara es destapa com a príncep calorós i apassionat, àgil i brillant.
 
La màgia de Giselle s’escampa sobretot gràcies a les wilis, dirigides per una Myrtha –Alexandra Surodeeva– molt ficada en el seu paper de reina implacable, però de vegades sembla que la rigidesa s’encomana als seus moviments. Tot i ser de constitucions desiguals, les corifees, veritables protagonistes d’aquesta segona part, van mostrar una gran coordinació i precisió brodant boniques imatges com quan s’entrecreuen en arabesc com un exèrcit imparable... no com al mític Paso decisivo, (Herbert Ross, 1977) amb Baríxnikov, en què Leslie Browne balla gat en una de les escenes més divertides de la dansa filmada.
El públic del festival empordanès estava encantat amb l’equip occità i prova d’això és que aplaudia cada dos per tres (fins i tot quan no tocava). Els mateixos artistes, un cop acabat l’espectacle, van comentar que van sentir de seguida l’escalfor d’un públic àvid de dansa, disposat a suportar estoicament la pluja, que després de diversos temptejos finalment va desistir de caure. I en aquest ambient tan adient per a una Giselle com són els jardins romàntics del Castell de Peralada, surava una certa perplexitat: sembla increïble que un teatre d’una ciutat mitjana com Tolosa tingui la seva pròpia companyia de dansa, mentre que a Barcelona, a Catalunya, vaja, no hi hagi manera de tenir-ne una amb cara i ulls, capaç d’interpretar tant els grans clàssics com el contemporani més exigent.
 
I tampoc s’acaba d’entendre com personalitats rellevants del món de la dansa, com Àngels Margarit, directora del Mercat de les Flors, esbandeixi amb arguments precaris la necessitat de tenir una bona companyia, tal com va fer recentment durant la presentació de la nova temporada del Mercat. Justament seria bo tenir una companyia dotada de mitjans capaç de crear un teixit sòlid i durador. El Ballet del Capitoli és un bon exemple de com una companyia pot ser la millor ambaixadora d’una cultura, que llueix el seu patrimoni i el seu talent sense renunciar en cap cas a la interculturalitat –el propi Belarbi és fill de pare algerià i els ballarins procedeixen de tots els racons del món– al mateix temps que desenvolupa una feina pedagògica important, representant –també– els clàssics del repertori sobre els quals es construeix tota la dansa actual –igual que en literatura no es pot entendre un Enrique Vila-Matas sense un Hermann Melville o un Milan Kundera sense Cervantes, per exemple–, i alhora crea un públic de dansa educat i coneixedor que perpetuarà i consolidarà una disciplina artística actualment massa fràgil. El problema de fons, com sempre, és econòmic: una societat que no creu en el valor de la cultura i importa els recursos culturals està venuda. Si cavéssim en el nostre territori, segur que trobaríem petroli de la millor qualitat i aturaríem l’èxode de tants ballarins que s’han de buscar la vida ailleurs per poder desenvolupar la seva carrera.