Que ja hi havia estat, ho vaig saber abans d’asseure’m a la butaca. M’havia posat un jersei gruixut perquè desconfiava que a les sales de cinema ja no s’hi passés fred. La pandèmia i la quantitat de plataformes que mai no podré abastar han esborrat la capacitat de submergir-me en una pel·lícula sense telèfon, sense llum, sense interrupcions ni comentaris. Tornar a comprar una entrada a la taquilla i esperar en silenci, primer els anuncis i tot seguit la pel·lícula, em produïa una mena d’il·lusió infantil.
Havia de ser Els Encantats. Hi volia anar tota sola, amb un paquet de mocadors de paper i la certesa que faria un viatge al passat. Les quatre línies d’una sinopsi escadussera m’havien fet entendre que ella, la Irene, era aquell jo meu que havia mudat de pell feia una pila d’anys.
M’hi vaig llençar de cap amb aquella confiança cega que generen els territoris coneguts. Vaig tornar a trepitjar la casa antiga que feia olor d’humitat i de tancat i que ja no sento meva, malgrat que encara conserva alguna cosa que m’és familiar. Vaig recuperar aquells pantalons balders de nits mal dormides i les samarretes curtes de tirants, de quan l’estètica quedava soterrada sota una pila d’incerteses. Una jo que aleshores avançava fent tentines, com una funàmbula travessant la corda per arribar a terra ferma a les palpentes. Quan encara no sabia que la terra mai arriba a ser del tot ferma.
La Irene, aquella Laia Costa impecable, continguda i alhora tota ella expressiva, mudava de pell. Transitava d’una vida a una altra que no havia desitjat ni escollit, però que s’havia d’empassar acompanyada d’un glop de cervesa, de l’abraçada nostàlgica dels estius al poble i de la saviesa d’un Pep Cruz viscut que diu les paraules justes sense saber ben bé què. La Irene no es desmunta. No explica. No es queixa. S’omple de silencis i de gestos per fer veure que la vida és una mica menys amarga i que ella pot estar bé, encara que es perdi la primera vegada que la filla pedaleja en bicicleta o l’olor de son i els cabells esbullats del bon dia quan s’acaba de llevar. Es convenç que no passa res si la nena no menja prou o dorm poc i repeteix a la seva mare que està sencera, que la deixi tranquil·la. Es convenç que la millor manera de transitar el dol és acompanyada d’algú sense futur.
Durant hora i mitja vaig mudar la pell i vaig retornar a aquella vida que també era meva. Quan els llums es van encendre només tenia els ulls humits i una sensació estranya que no sabria definir. Haurien de permetre estar-se una bona estona a la sala, a les fosques i en silenci, més enllà dels crèdits de segons quines pel·lícules. Poder tornar a poc a poc. Recuperar les capes de durícia i la vida d’ara, que és una altra, perquè cada muda és una capa que se’t posa al damunt, com un tel de ronya que no marxa, per molt que rasquis amb un fregall i un bon raig de sabó.
Vaig sortir al carrer, al trànsit i al sol que lluïa intens, a les converses fragmentades i a les rutines del dia a dia. Al vespre vaig recomanar la pel·lícula a les xarxes. Ho vaig compartir amb una amiga i vaig desar-la en un calaixet de la memòria que aviat vessarà. Avui, un parell de mesos més tard, he vist una fotografia del cartell promocional i durant uns segons hi he tornat, al poble del qual ja no recordo el nom i a aquella Irene de cua mal feta i camises amples. Aleshores m’he adonat que aquell dia, una mica sí, jo també havia estat encantada.
