“Els déus havien condemnat Sísif a fer rodolar incessantment una roca fins al cim d’una muntanya des del qual la pedra tornava a caure pel seu propi pes. Havien pensat, amb algun motiu, que no hi ha càstig més terrible que el treball inútil i sense esperança”.
El mite de Sísif, Albert Camus, trad. Joan Fuster i Josep Palàcios (Edicions 62).
És més fàcil veure la pedra que carreguen els altres que la teva, però a mesura que et fas gran, la comences a reconèixer: ¿què hi ha en comú entre les persones de qui t'has enamorat? ¿per què assumeixes sempre aquest rol dins la família? ¿vols dir que els problemes que tens avui no són els que ja vas tenir fa anys, només que han canviat de vestit?
L’obra Sísif fa no fa, de Jordi Oriol al Teatre Lliure, m’ha fet pensar en una idea: la repetició. L’actor, Carles Pedragosa, diu que si la Terra és rodona, mentre t'allunyes d’un lloc, t’hi estàs apropant. I penso en parelles que s’enfaden, se separen, s’enyoren i tornen, i així, un cop i un altre i un altre. Els qui detesten la seva feina i quan estan a punt de deixar-la, s'acovardeixen i s'hi queden, i així, un cop i un altre i un altre. ¿Per què és tan complicat sortir del bucle? ¿Quin magnetisme ens xucla cap allà dintre? ¿Deu ser que estem programats d’una manera? ¿O és qüestió de comoditat, de preferir queixar-nos per no canviar?
Del sostre de l’escenari un objecte s'estavella al cap de Pedragosa; s’obre una caixa i en surt confeti; una paella s’escalfa i en salten crispetes. Tot plegat és absurd: un exemple de la vida. Un dia qualsevol una mala notícia t’esclafa i no saps ni d’on t’ha arribat, l’endemà tens bona sort i tampoc acabes de saber si te la mereixes, tot d’una apareix algú, te n’enamores i tampoc saps ben bé d’on ha vingut –però: ¿d’on hem vingut nosaltres?, ¿no és tot plegat, també, un absurd?–. La diferència és que des del públic veiem com el blat de moro es va escalfant, com la politja mou les peces que d’aquí uns segons cauran: en tenim la perspectiva, la prèvia. L’actor, pobre, com nosaltres, viu enganxat als seus ulls i no pot preveure el que li està apropant per l'esquena. I em fa pensar que tot allò imprevist que viurem demà ara ja s’està preparant en algun lloc.
«¿Quantes vegades ens expliquem el mateix?». I narra la batalleta que el seu avi li va repetir deu mil cops. Fa gràcia perquè amics meus m’han explicat el mateix record cent vegades. Però jo també: hi ha temes que els trec un cop i un altre i un altre. Com si una part de mi estigués aturada en aquella esquerda i per pair-la encara l’hagués de tornar a explicar –¿parlar cura?–. Però, ep: “I dels records del passat en fas un lament i el vas repetint. Patir i repatir ens fa perdre la raó.” L’actor s’ha enrampat i el seu crit sona un cop i un altre i un altre. És l’eco de la ferida: ¿fins quin any ressonarà el mal que t’han fet? Però, ep: ¿te l'han fet o te l'has fet? «Com el mite de Plató, tot és al cap. Tot són projeccions de la imaginació. Jung deia que veiem en els altres aspectes projectats de nosaltres. Per tant, qui crea l’espectacle no és l’actor, és qui el veu». Però, si estem enganxats a nosaltres mateixos, ¿amb quins ulls hem de mirar els nostres ulls? El psicoanalista Miquel Bassols em va dir: «¿Quantes vegades he escoltat a la consulta algú que ha estat repetint un mateix problema amb totes les seves parelles? […] Per ser-ne conscients, cal elaborar allò que estem repetint: primer, posant-ho en paraules.»
L'obra parla, també, d’un altre tipus de repetició: la del pes dels dies iguals. La d’entregar-se i resignar-se a una rutina que es basa en treballar, fer vacances, comptar els quatre diners que et queden i, així, una setmana i una altra i una altra, i de cop, t'han volat cinc anys o deu o vint. Ahir al carrer vaig fer un exercici: mirar-me a mi mateixa com si em mirés des de fora, és a dir, com si em desdoblés, i tot plegat era tan ridícul: gent que corria a buscar el metro, algú que passejava un gos, tota una massa de gent amb cares preocupades. Albert Camus escrivia: «L’obrer actual treballa durant tots els dies de la seva vida en les mateixes tasques, i aquest destí no és menys absurd. Però no és tràgic sinó en els rars moments en què esdevé conscient». És a dir, quan ens despertem d'aquesta letargia i ens n'adonem: ¿Què fem tenint aquesta vida? ¿A qui estem regalant els nostres dies i esforços? ¿Per què correm tant? ¿Què més ens cal aconseguir? ¿I quan ho tinguem, què més voldrem? ¿Fins quan més i més i més? ¿I per què?
«El temps ens porta. Però sempre arriba un moment en què cal portar-lo. Vivim sobre el futur: “demà”, “més tard”, “quan tindràs una posició”, “amb el temps, comprendràs”». Camus cita l’home de trenta anys que s’adona que pertany al temps. Fa vertigen, perquè aquest cop de consciència et situa: ja no vius en l’eternitat de la infantesa, sinó que formes part d'un calendari que va de debò. ¿Què has vingut a fer en aquest planeta? ¿O és que no cal venir a fer res? ¿Quin és el sentit de tot plegat si res té sentit? ¿Es pot crear un sentit dins del sense-sentit? Penso en el psiquiatra Victor E. Frankl, que quan al camp de concentració un company volia suïcidar-se, per evitar-ho, com que estava prohibit tallar la corda de qui es volia penjar, li preguntava què l’esperava a fora: el fill, el pare, un projecte de llibre, i en la resposta trobaven el motiu per no matar-se. I en el fons és això: tenir un què, per petit que sigui, que ens sustenti, que ens aparti de l'ensorramenta apàtica, que ens doni la força per desitjar el dia que comença.
Perquè, al cap i a la fi, la repetició és necessària: després de l’hivern vindrà la primavera. El sol suau d’avui tornarà a sortir demà. Igual que tornarà l'estiu i Nadal. Un dia vam néixer nosaltres i el dia que morim centenars de nadons obriran per primer cop els ulls. El pastor Pep Divins em va explicar que una nit d’hivern va sortir a passejar amb un amic seu i mirant el cel li va dir: ¿t’adones que aquest moment no tornarà a passar mai més? La poeta Wislawa Zymborska resumia l’excepcionalitat del present en aquest vers: «Res no passa dues vegades». I és així: quan vaig viure davant del mar, cada cop que mirava el cel, era un altre. El mateix pot passar, si t'hi fixes, amb la cara de qui parles. Amb els pensaments que t’habiten el cap. Amb la pedra que carregues al gep. Vivim en la repetició, però en la repetició hi ha la metamorfosi: ni soc la mateixa de fa dos mesos ni aquest vespre es repetirà mai més.
© Éditions Gallimard, 1942, 1987
© de la traducció: Josep Palàcios i Hereus de Joan Fuster, 1987
© d'aquesta edició: Edicions 62, s. a.
