Sona "Plan 10" de Dr. Calypso com si fóssim a una festa major de Ponent dels anys 90. I és que Alcarràs té aquest aire d’estiu etern en què el temps està de vacances i els tractors s’han quedat aturats en una fira de vehicles antics. No és la crònica de l’Alcarràs d’avui en dia, és una història bastida a partir de records i imatges d’algú que estima un lloc i la gent que hi viu. I quan ens explica la història es pren llicències, és clar, però també se’n devia prendre l’Steinbeck quan parlava dels temporers de Califòrnia. No, no espereu veure un documental, és una història petita, casolana i molt ben explicada.
L’he vist quan ja l’havia vist tothom, quan es veien abans les pel·lícules als pobles, en un dels darrers cinemes que aguanten oberts contra la mateixa lògica del mercat que diu que s’han d’arrencar els presseguers. Però encara resisteix i, gràcies a les altres sales que encara sobreviuen i a les que s’han obert només aquests dies, com espurnes de llum enmig de la foscor, que dirien els Dr. Calypso, la pel·lícula, després de Berlín, ha pogut tornar als pobles d’on va sortir. I aquí potser és on ens hauria d’agradar menys, perquè som els que ens adonem millor de les diferències entre com ens veu una noia que no viu aquí i com ens veiem nosaltres. Però és que més que explicar com som, fa una cosa més important, ens deixa parlar, com feia també la Marta Rojals a Primavera, estiu, etcètera. El que ens emociona no són els tractors i les motos vintage, és reconèixer-nos en aquella neta que aguanta per enèsima vegada la història de la figuera, en aquelles senyores que parlen com si no hi hagués la càmera i que per explicar-te qualsevol història han de citar quatre cases i tres generacions del poble, en aquell senyor que plora sense saber plorar i en aquella cançó dels Dr. Calypso.
I tot aquest món que s’acaba, o que potser ja s’ha acabat, i problemes com els conills o el preu de la fruita sonaran molt estranys a la Barcelona que cada cop s’hi gira més d’esquena. La Barcelona a la qual fa nosa aquesta gent que renega ,i a més en català, embruta, gasta aigua i no vol fer lloc a totes les plaques solars que calen per endollar els patinets elèctrics acabats d’estrenar. Aquesta Barcelona tan oberta al món, i als diners que arriben del món, que no entendrà mai com n’és de revolucionari, continuar conreant la terra o mantenir oberta una botiga o un cine de poble.
Però la pel·lícula no només parla d’un món concret al voltant d’uns presseguers on la gent parla d’una determinada manera. A partir d’aquí teixeix una història sobre la família, els canvis que ens sotraguegen i les ganes de tirar endavant. Temes universals que poden emocionar Berlín i també algú del meu poble, on també hi ha patinets elèctrics, com a Barcelona, i on també tenim murals a les parets i portem als nens a col·legi amb bicicleta, com a Berlín.
