L'horror inhumà de l'ablació

Tenen entre 4 i 14 anys, tot i que en alguns països com Eritrea i Mali s'arriba a practicar a nenes menors d'un any. Segons Unicef, aquesta realitat esgarrifosa afecta més de 200 milions de nenes i de dones al món. N'hi ha que perden la vida. Les que sobreviuen pateixen traumes i mals irreversibles. Escoltem i llegim el discurs de l'activista social Waris Dirie, a la pel·lícula autobiogràfica Desert Flower, en què denuncia sense por una tradició inhumana.

Estimo la meva mare. Estimo la meva família. I estimo Àfrica. Durant més de 3.000 anys la família creu de veritat que a la filla a qui no se li ha fet l'ablació no està neta, perquè allò que existeix entre les nostres cames no està net. Per tant ha de ser extirpat i després tancat, com a prova de virginitat i de virtut.

La nit del matrimoni, el marit agafa un ganivet o una navalla i ho talla abans de penetrar a la força l'esposa. Una noia a qui no se li hagi fet l'ablació no es pot casar. Com a conseqüència, és expulsada del seu poble i considerada igual que una prostituta.

Aquesta pràctica continua encara que no estigui escrita a l'Alcorà. És acceptat que com a resultat d'aquesta mutilació les dones estiguin malaltes mentalment i físicament la resta de la seva vida. Aquestes mateixes dones són la columna vertebral d'Àfrica. Jo he sobreviscut però les meves dues germanes, no. La Sofia va morir dessagnada després de ser mutilada i l'Amina va morir en el part, amb el nadó al seu ventre.

Com s'enfortiria el nostre continent si aquest ritual sense sentit fos abolit? Hi ha un proverbi en el meu país: "L'últim camell de la línia camina tan ràpid com el primer". El que sigui que passi a l'últim de nosaltres té un efecte per a tots nosaltres. Quan era petita vaig dir: jo no vull ser una dona. Per què ho hauria de voler quan és tan dolorós i tan trist? Ara que sóc adulta estic orgullosa de ser qui sóc. Però pel bé de tots nosaltres, deixeu-nos provar de canviar què vol dir ser una dona.