«Fa poc més d’un any, en una tertúlia poètica, un assistent em va engaltar com un elogi: “M’agrada la teva poesia perquè no sembla escrita per una dona”. Lluny de posar el meu millor somriure, vaig encetar un debat que va desembocar en la idea d’un recital que reptés al públic a endevinar si el text l’havia escrit un home o una dona.» Ho explica la poeta Sílvia Bel Fransi (que no és l'actriu Sílvia Bel). Som al Kosmopolis, aquesta festa de la literatura amplificada que organitza el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins al 26 de març. Damunt de cadascuna de les cadires de la sala del Mirador hi ha tres fulls: un de blau, un de negre i un de blanc. Hem vingut disposats a participar en aquest joc, A cegues, que l’escriptora ha ideat, juntament amb Jordi Blesa, dins de l’eix temàtic Constel·lacions femenines.
“Existeix la poesia femenina més enllà de la poesia escrita per dones o simplement existeix bona o mala literatura? Cal seguir-nos tractant com un col·lectiu quan som el 50% o més de la població amb qui donar visibilitat als cicles temàtics?” La Sílvia es fa tot de preguntes i jo, com ella, encara no sé si quan escrivim som homes o som dones o si ens estem dirigint a una zona de l’ànima mancada de sexe.
El S. i l’A. s’han ofert voluntaris per protagonitzar aquest duel. Amb els ulls tapats, hauran de desenfundar totes les seves habilitats intuïtives. L’A. és la primera valenta: s’asseu, respira profundament i es concentra. Blesa dona veu als dits que ressegueixen el primer poema. Abans que ella emeti el veredicte, els del públic alcem una de les cartolines per dir-hi la nostra. Blava, si creiem que l’ha escrit una dona; negre, si pensem que ha estat un home; i blanca si els nostres sentits no es decanten per cap dels dos sexes. Ho tinc claríssim. És un home. Perquè només els homes parlen així de les mares, s’amaguen sota de les seves faldilles, reclamen protecció. Les dones també, sí. Però. El primer però. L’autor del poema ha de ser un home. L’A. també ho creu.
La Sílvia clica el botó de l’ordinador i la pantalla ens revela un nom femení de cap a peus. I això em fa trontollar i em sembla entreveure pels forats de les orelles dels meus acompanyants que els seus cervells també han fet un canvi de xip. No hi ha arguments que valguin. Els prejudicis de gènere són això: prejudicis.
Un parell de voluntàries llegeixen set poemes més. Una dansa de blaus, blancs i negres belluga per tota la sala. A vegades predomina un cel clar de blaus, d’altres un de fosc de tempesta i alguns altres un horitzó d’indiferència. L’A. l’ha encertat només una vegada i el S., dues. S’han desplegat tot de teories de la masculinitat més salvatge, de la sensibilitat més femenina, de la complexitat d’una mirada i d’una altra, de les veus de tots dos gèneres.
Me’n vaig amb una gran lliçó apresa: la poesia és asexual. I em fico a la butxaca la cartolina blanca per no oblidar-me'n.
